DOS TEXTOS SOBRE DIVERSITAT CULTURAL

Els Onacirema

La creença fonamental que forma la base de tot el sistema sembla ser que el cos humà es lleig i que la seva tendència natural és cap a la debilitat i la malaltia. Empresonat en aquest cos, l única esperança de l'home és poder apartar-se d'aquestes característiques mitjançant l'ús de poderoses influències del ritual i la cerimònia. Cada llar té un o més altars dedicats a aquesta finalitat... El lloc central de l'altar l'ocupa una caixa o bagul construït a la paret. En aquest bagul es guarden nombrosos amulets i pocions màgiques sense els quals cap nadiu creu poder sobreviure. Aquestes preparacions les elaboren diferents especialistes. Els més poderosos són els curanders, l'assistència dels quals cal recompensar amb múltiples regals. Tanmateix els curanderos no proporcionen pocions curatives als seus clients, sinó que decideixen sobre els ingredients i després els escriuen en una llengua antiga i secreta. Aquesta escriptura la comprenen únicament els herbolaris, els quals, a canvi d'un altre regal, proporcionen els amulets necessaris.

Els Onacirema senten al mateix temps un horror gairebé patològic i una gran fascinació per la boca, la condició de la qual es creu que té una influència sobrenatural en les relacions socials. Si no fos pels rituals de la boca creuen que se'ls caurien les dents, que les genives sagnarien, que les mandíbules es reduirien, que els amics els abandonarien i els amants els rebutjarien. Creuen també que existeix una forta relació entre les característiques orals i morals. Per exemple, existeix una ablució ritual de la boca dels nens que se suposa que millora la seva part moral.

El ritual quotidià inclou un ritus vocal. A més de ser summament primmirat amb la cura de la boca, aquest ritual suposa una pràctica que resulta repulsiva per qui no n'estigui avesat. Em van explicar que el ritual consisteix a ficar una petit pinzell de pel de gos a la boca, junt a certa pols màgica, i en moure el pinzell amb una sèrie de gests formals.

Horace Minner, 1956.

Els Tikopia

Així passa amb els Tikopia que va estudiar l'antropòleg Raymond Firth a finals dels anys 20. La seva illa nativa, a la Polinèsia, no té minerals, té poques roques i hi escasseja l'argila i la ceràmica per a la construcció. Usen fibres vegetals, fusta i una mica de ferro, aconseguit mitjançant el comerç, per construir vaixells, vestits i eines. Els Tikopia van mostrar una decidida manca d'interès pel canvi tecnològic. Firth va trobar que no estaven gaire interessats a fer coses noves o millorar les tècniques tradicionals.

Però als Tikopia ni la religió ni la màgia no els prohibien l'acceptació de la tecnologia moderna. Quan ho consideraven adient, comerciaven obertament buscant eines de metall, vestits europeus i plantes comestibles importades, i també adaptaven tecnologia forana. En resum, malgrat que els Tikopia donaven proves de potencial inventiva, els mancava l'ambició o l'interès per a prosseguir la novetat tecnològica amb rigor. Vivint en una cultura ben integrada, o es recompensava la conformitat amb les regles i els procediments establerts, no tenien cap incentiu per buscar cap progrés tècnic. Des del punt de vista occidental els Tikopia estaven tecnològicament estancats; segons el seu sistema de valors, la tecnologia estava on havia de ser i en harmonia amb la resta de la seva cultura.

Basalla, G., La evolució de la tecnologia.