APOFÀNTIC, APODÍCTIC I PROBLEMÀTIC

  • Judicis apofàntics o atributius: en general, aquells que afirmen o neguen una cosa, de forma que podem dir que són vertaders o falsos. Són apofàntiques, doncs, les proposicions declaratives, segons la forma "S és P", en la qual es relaciona una substància amb un accident determinat. Aquesta forma, anomenada logos apofàntic, és la base del pensament lògic, de la qual se'n deriven altres formes lògiques més complexex, fins arribar a la lògica de classes.



  • Judicis apodíctics: aquells que expressen una necessitat de forma incondicionada i concloent, davant la qual no hi ha rèplica possible. Segons Aristòtil, apodíctic és el silogisme les premisses del qual són vertaderes i, per tant, també la seva conclusió. De fet, podríem parlar de la impossibilitat que el seu judici contrari fos cert. Per exemple, "és necessari que S sigui P" o "és impossible que S no sigui P". Els identifica amb els principis de la matemàtica i la geometria, en tant que són demostrables i immediatament certs. Segons Kant, les proposicions apodíctiques són judicis diferents dels assertòrics, perquè aquests poder ser vertaders o falsos, en relació amb els fets que descriuen; també són diferents de les proposicions problemàtiques o de contingència.



  • Judicis problemàtics: són aquells que expressen una possibilitat, sense assolir la certesa. Per això s'anomenen també de contingència, perquè no expressen necessitat. També s'anomenen disjuntius, perquè expressen una doble possibilitat, o de vegades múltiple: on només hi ha una possiblitat, n'hi ha també la possibilitat que no s'assoleixi.



Comentarios

ENTRADAS MÁS VISITADAS EN LA ÚLTIMA SEMANA

LAS IDEAS INNATAS DE DESCARTES

KANT Y LA MENTIRA

CRONOLOGÍA DE LAS OBRAS DE PLATÓN

EL DUALISMO CARTESIANO (actualización)

LOS GRIEGOS Y LA LIBERTAD INDIVIDUAL