SOBRE VERITAT I MENTIDA (un resum)

Al llarg del text Sobre veritat i mentida, Nietzsche desenvolupa els temes de la seva crítica al llenguatge i el coneixement científic i filosòfic: llenguatge i coneixement, cultura en general, són construccions humanes que han estat muntades des de la base d’un error que ja va ser enunciat per Parmènides: “no és possible el pas de l’ésser al no-ésser”, “no és possible pensar el no-ésser”, “hi ha una connexió entre el logos i l’ésser”.

D'on ve la necessitat de la veritat, present en la cultura occidental com a valor suprem, des de Sòcrates, si no des de Parmènides?

Parmènides va oblidar que l’ésser és només una paraula, un concepte, va confondre el significat de la paraula (ésser és allò que existeix) amb una realitat substantiva efectivament existent (de la qual no en tenim constància perquè no podem sortir de l’àmbit del llenguatge), és a dir, la suposada connexió entre lògica i ontologia que va inaugurar el pensament racional grec.

Veritat i mentida és una teoria sobre el llenguatge, una genealogia de la veritat com a valor, en tant que veritat i llenguatge van lligats: el llenguatge és l'expressió del coneixement humà, i el coneixement és un conjunt d'idees que l'home contrasta amb la realitat cercant la veritat, suposant que el llenguatge té una correspondència amb la realitat, com diguè Parmènides.

Això és un error: el llenguatge no és una fotografia de la realitat. Aquest error s’ha anat acumulant durant els dos mil·lennis de filosofia occidental. La història universal és una descripció del muntatge imaginari de l’ésser humà i la seva gran construcció, en vistes a un progrés, és una gran fal·làcia, una mentida, un engany (Sobre veritat i mentida, I, 1).

Recordem l’obra d’Arthur Lovejoy La gran cadena de l’ésser (1936), que analitza la història d’aquest principi des de les primeres formulacions entre els platònics fins al segle XVIII, època en què la metafísica basada en aquest principi ontològic (el que és pensat és real, l’ésser és ple, continu i ordenat jeràrquicament) entra en crisi en mans d’escèptics com Hume i Kant.

Però Nietzsche vol anar més enllà de la crítica escèptica de Hume al coneixement, i per això entra en el terreny del llenguatge.

• Les paraules, els noms, fan referència a classes de coses, però no a coses particulars. En assenyalar l'objecte "taula" i anomenar-lo com a taula, el que fem és dir que l'objecte assenyalat pertany a la classe d'objectes que anomenem taules.
• Els noms constitueixen la relació que els homes tenen amb la realitat, és a dir, que la realitat que podem captar només és el nostre llenguatge.
• El problema és que els noms fan referència a classes de coses, però els homes (febles) pretenen que els noms poden ser essències de les coses i, per tant, una representació veritable de les coses particulars.
• Així, taula com a essència, és la igualació forçada del que és desigual, la taula-cosa, o particular.
• En aquest punt, la veritat és només una il·lusió, una ficció, un conjunt de metàfores creades pels humans (antropomorfisme), per satisfer la seva necessitat d'entendre la realitat, és la via de donar forma humana (comprensible) a la realitat (inabastable).
• La ciència i la filosofia idealista han fet d'aquesta il·lusió un cos de coneixement, han oblidat que tot això és una ficció del llenguatge.