DESCARTES I EL PRINCIPI D'INDIVIDUACIÓ

Ara que sé que totes les coses que concebo clarament i distintament Déu pot fer que siguin tal com jo les concebo, és suficient poder concebre una cosa sense una altra de manera clara i distinta per tenir la certesa que l’una és diferent de l’altra, perquè, si més no per mitjà de l’omnipotència divina, es podria donar una cosa sense l’altra […]. Per tant, a partir del fet que sé que existeixo i que m’adono que l’única cosa que pertany a la meva naturalesa és que sóc una cosa que pensa, concloc amb certesa que la meva essència rau solament en això: que sóc una cosa que pensa o una substància que no té per essència o naturalesa res més que pensar. I bé pot ser que jo tingui un cos estretament unit a mi […]; tanmateix, pel fet que d’una banda tinc una idea clara i distinta de mi mateix com a cosa que només pensa i és inextensa, i d’altra banda una idea distinta del cos com una cosa que només és extensa i no pensa, és clar que jo, és a dir, l’ànima per la qual sóc el que sóc, és plenament i veritablement distinta del cos, i que pot existir sense ell.

René Descartes, Meditacions metafísiques VI



Comentarios

ENTRADAS MÁS VISITADAS EN LA ÚLTIMA SEMANA

LAS IDEAS INNATAS DE DESCARTES

KANT Y LA MENTIRA

KANT: LA BONA VOLUNTAT I EL DEURE MORAL

CRONOLOGÍA DE LAS OBRAS DE PLATÓN

DESCARTES Y LA DUDA (actualización)