LA CRITICA A LA MORAL EN NIETZSCHE (2)

La lluita entre nobles i esclaus

Aquesta és la moral de l’esclau: una moral de reacció, de ressentiment, d’acció per als altres, amb virtuts com la humilitat, la paciència (de les vaques), l’obediència, l’acceptació del patiment en vistes a una promesa d’eternitat. La qüestió és que la moral dels esclaus ha vençut al cap dels mil·lennis. Ha vençut el poble, la plebs, el ramat, l’home vulgar, el populus, tots ells han quedat redimits dels antics senyors, els optimates.

Aquesta és la cultura moderna; fins i tot els lliurepensadors i els demòcrates accepten aquest missatge sense Església (Genealogia, part I, cap. 9). Si ens remetem al temps de Nietzsche, la seva crítica va adreçada als valors moderns, de la Il·lustració, punt àlgid de tot aquest procés d’immersió de l’individu en el ramat, en l’esperit de la col·lectivitat (sigui una religió, sigui un moviment polític com el proletariat en marxa). Tot s’adreça vers l’home del ramat, per satisfer les seves necessitats, per dir-li el que vol escoltar, que ell, el pobre, el desgraciat, és l’hereu de la redempció, l’estimat de Déu o de la Història, com es vulgui dir.

Nietzsche deia que tot aquest procés de transvaloració dels valors arcaics tenia una conseqüència que ell veia en el seu present: el resultat era la decadència de la cultura occidental, el mateix que va suposar el canvi de la relació escenari-espectadors en la decadència de la tragèdia. Aquest és el seu missatge profund. Per això Nietzsche forma part de l’escola de la sospita. Si més no, missatge que troba el seu màxim sentit en el nostre present: la decadència del consumidor venut al supermercat, del guerrer dels carros del supermercat, als anuncis que li parlen constantment de com és ell, de tot el bo que representa, dels valors que ha d’assumir dintre d’un ramat cada vegada més subtil, que li permet sentir-se individu lliure i actiu, que li p ermet sentir-se com un superhome. Potser Nietzsche no s’imaginava aquest resultat, però no el desmenteix, tot al contrari. Els filòsofs postmoderns, hereus de Nietzsche, qualifiquen aquest individu que es creu superhome com a subjecte feble.

Continuem, però. La rebel·lió dels esclaus és fruit del ressentiment (reacció, venjança creadora de valors, imaginària) (Genealogia, part I, cap. 10).

• Els esclaus no actuen, imaginen que actuen.
• Diuen no als valors afirmatius dels nobles, però no es poden auto-afirmar, només es miren en el mirall dels altres.
• La diferència entre bo i malvat és relativa (Genealogia, part. I, cap. 11):
• El noble pensa el bo des de si mateix, de forma directa; i després ho contraposa al dolent.
• L'esclau pensa el dolent mirant vers el bo (el noble), però el revestexi de maldat, i pensa el bo per oposició al noble.
• En els febles hi ha una inevitable voluntat de no fer res (perquè no poden escollir ser forts, aleshores ser febles es converteix en ser bons) (Genealogia, part. I, cap. 13).

La transformació dels valors és evident en aquest quadre (Genealogia, part. I, cap. 14):

• Feblesa                                  mèrit
• Impotència                           bondat
• Baixesa                                 humilitat
• Submissió                            obediència
• Covardia                               paciència
• No poder venjar-se             perdó

  

La proposta de Nietzsche és recuperar la moral arcaica, qüestionar els valors i redefinir-los per alliberar l’home dels valors ficticis i tornar als valors de la vida (el vitalisme de què havíem parlat a l’inici). Això és la recuperació de la moral dels nobles, torna a situar els valors en el seu lloc:

• Acció indiferent vers els altres, els altres no són cap referent moral
• Creació de valors
• Afirmació de la pròpia essència

Els nobles actuen per a si, per voluntat de poder: voluntat de ser més, de viure més, passió per la vida, afirmació del present i de l’atzar. Aquestes són les coses que valen. Aquesta voluntat és salvatge, bàrbara; és una altra caracterització de l'ésser noble, que es mou en la selva (Genealogia, part. I, cap. 11):

• És un animal rapaç, rapinyaire, que es mou en la selva (bàrbar) i en la guerra.
• Bèstia rossa, monstre que fa bestieses com si fossin trapelleries d’infant, per donar motius d’inspiració als poetes.
• Audàcia boja, absurda, inversemblant, despreocupada i indiferent, plaer destructiu.
• Rodamón a la recerca de botí.
• Herois homèrics, víkings, japonesos, germànics, àrabs i romans.
• Pèricles n’és un altre exemple, en l’Oració Fúnebre. Contrasta amb els dubtes i titubejos dels atenesos després de la seva mort.

No obstant, l’acció de la civilització-cultura ha fet d’aquest animal de rapinya un animal domèstic, mitjançant la reacció i el ressentiment, instruments de cultura. Per això parla Nietzsche de decadència: preferim no sentir temor de la bèstia a canvi de no sentir res, de negar el sentiment: ja no tenim por de l’home perquè l’home és un cuc domèstic que ja no afirma la vida.

En aquest procés de decadència s’entén el nihilisme a què Nietzsche es refereix: en perdre la por a l’home cada vegada més petit (cada vegada millor), es perd també l’amor vers ell, la fe en l’home (Genealogia, part. I, cap. 12).

Finalment, Nietzsche es refereix al procés històric de la lluita entre els superiors i els esclaus, que es remunta a mil·lennis. Ell marca una sèrie de moments que serveixen de referència:

Imperi Romà (els forts) enfrontat a Judea (els febles, el ramat). Roma és el darrer gran exemple de poble noble.

Roma va caure sota el cristianisme, però el Renaixement va suposar una resurrecció de l’ideal clàssic; nova derrota amb la Reforma protestant, i després la Revolució francesa va acabar amb la darrera manifestació de la noblesa europea, tot i que va deixar la figura de Napoleó, que tornà a encarnar l’ideal del noble, la primacia dels menys-millors sobre el ramat (Genealogia, part. I, cap. 16).