LA FILOSOFIA DE LA SOSPITA

Es tracta d’una especial actitud filosòfica, així anomenada pel filòsof francès Paul Ricoeur (1913-2005), on es fa palesa la crítica als valors de la modernitat i la Il·lustració, com ara la noció de subjecte, la raó, la llibertat, el progrés, etc. A partir de mitjans del segle XIX, un grup de filòsofs adopta aquesta postura davant la crisi dels valors moderns, malgrat l’èxit aparent de la societat industrial que, no obstant, comporta un alt preu social, algun tipus de misèria que cal denunciar. Paul Ricoeur va introduir la denominació “escola de la sospita” per referir-se precisament a aquest grup de pensadors, el mestres de la sospita: Marx, Nietzsche i Freud.
Òbviament, de qualsevol filòsof es pot dir que hi pertany, a l’escola de la sospita, atès que la funció de la filosofia passa essencialment per qüestionar les veritats i els valors acceptats sense una anàlisi prèvia, racional i crítica, sota la sospita que puguin ser un parany, o que amaguin discursos diferents, etc. El que tenen en comú aquests tres darrers pensadors, no directament relacionats entre si, és que critiquen precisament el valor mateix de la raó, amb la intenció de posar al descobert tot el que la racionalitat amaga, les seves ombres que passen desapercebudes sota l’enlluernament dels discursos filosòfics fonamentals, com ara l’idealisme alemany, representat en Hegel.

  • Marx és la primera figura de la sospita. Sota la disfressa de la industria i el progrés (ideologia) s’amaguen els interessos ocults de la classe dominant, que tenen arrels econòmiques (estructura) i polítiques, però també es desenvolupen en la cultura (superestructura). Dintre del marxisme, la variant crítica de Frankfurt també és un bon exemple de sospita, per exemple en l’obra de Adorno i Horkheimer, La dialèctica de la Il·lustració, que pretén precisament això, desemmascarar la ideologia com a cortina on s’amaguen les relacions de poder. 
  • Nietzsche, des d’una perspectiva ben diferent, considera que sota la disfressa de la ideologia i la moral burgesa i cristiana s’amaga la decadència de la civilització europea.
  • Freud: la racionalitat i la consciència, exaltades des dels temps de Descartes, no són els únics factors explicatius de la conducta humana i les seves produccions socials, polítiques i culturals. Hi ha elements del fet humà que s’escapen a la nostra consideració intel·lectual, perquè no en som conscients, sinó que pertanyen a un món que no controlem, i romanen ocults en el subconscient.


Comentarios

ENTRADAS MÁS VISITADAS EN LA ÚLTIMA SEMANA

LAS IDEAS INNATAS DE DESCARTES

KANT Y LA MENTIRA

CRONOLOGÍA DE LAS OBRAS DE PLATÓN

DESCARTES Y LA DUDA (actualización)

KANT: LA BONA VOLUNTAT I EL DEURE MORAL