HERÀCLIT I EL PROBLEMA DEL CANVI

El problema del canvi és un pas inevitable en el desenvolupament de la filosofia presocràtica. És un problema molt relacionat amb el de l'essència: si l'essència de la fulla és aigua, com és possible que la fulla quedi seca, canviï de color, textura i, finalment, deixi de ser una fulla perquè la seva matèria es desfà en caure a terra i desapareix?

La resposta de Tales i la resta dels naturalistes vindria a dir que tot això passa degut als canvis de proporció de l'aigua o els altres elements en els cossos, que seria així la causa de totes les variacions en la matèria. En aquest cas, el problema del canvi és subsidiari del problema de l'essència.

Des de la perspectiva dels pensadors eleàtics, el problema del canvi deixa de ser subsidiari dels altres problemes, ara serà el problema central, plantejat d'una manera més radical:

• Si una fulla era abans verda i passa a ser marró, perquè està seca, aquest procés només es pot explicar com un pas de A a no-A, de ser a no-ser.

Per als eleàtics, el tema del canvi és problemàtic perquè descrit d'aquesta manera no es pot explicar, ja que esdevé una contradicció. Admetent la seva radicalitat, la solució passa per negar el canvi: tots els canvis que veiem en la natura en realitat no poden ser reals, perquè l'ésser com a tal no pot patir cap canvi, no pot deixar de ser.

La conseqüència d'aquesta afirmació tindrà un gran abast:

• Amplifica la separació entre el món natural de què tenim experiència i el llenguatge que fem servir per descriure-lo: si el llenguatge està connectat a la realitat (lògica-ontologia), aleshores no pot vincular-se a les aparences, que són canviants, sinó només a les idees, que són permanents. El pensament aleshores ja no mira el món sensible, sinó que és mira a sí mateix. És un canvi radical d'orientació filosòfica.

Repassem ara el paper d'Heràclit en aquest procés:

• Afirma el canvi com a característica fonamental de l'univers: l'univers flueix: el món no és un recipient estable dintre del qual hi ha moviment de coses, sinó que tot flueix, no hi ha res sobre el que basar el moviment, tot és moviment, no existeix la permanència.
• Introdueix la relació dialèctica en la relació entre natura i logos: malgrat el moviment constant, el món és una unitat ordenada (totes les coses són una, però en costant canvi, el riu mai és el mateix, però no deixa de ser riu), l'univers és ordre perquè impera l'oposició entre contraris (dialèctica), cosa que permet que el canvi sigui tangible i mesurable, és a dir, accessible mitjançant el llenguatge.
• L'oposició de contraris esdevé una síntesi (això és la dialèctica): del naixement (ser) i la mort (no ser) se'n deriva la vida (síntesi).
• Conclusió: el llenguatge pot reproduir la realitat, encara que s'hagi de fer un esforç per explicar-la (el llenguatge també haurà de ser dialèctic). Un món dialèctic i complex només pot ser expressat amb un llenguatge dialèctic i complex, com el que fa servir Heràclit.

Sobre la complexitat del llenguatge que Heràclit fa servir, aquí tenim alguns exemples: http://phylosophyforlife.blogspot.com.es/2012/10/materiales-textos-relativos-heraclito.html.