EL PANTEISME

Segons Ferrater Mora, en el seu Diccionari de Filosofia, el panteisme és la doctrina segons la qual Déu i el món són una mateixa cosa, és a dir, que Déu no és essencialment diferent del món (tot i que això no implica que siguin considerades algunes diferències entre ambdues instàncies, sense les quals no podríem parlar d'elles amb noms diferents).

Encara que el panteisme és suggerit en doctrines antigues (alguns presocràtics com Anaxàgores i el seu concepte d'homeomeries, o els neoplatònics), no són pròpiament panteistes, i s'ha d'anar a l'època moderna per trobar una formulació veritablement panteista: la de Spinoza.

La relació del panteisme amb les teories de la realitat (metafísica) està orientada vers el monisme (l'oposat del dualisme de Descartes, antecessor de Spinoza). El panteisme pren els dos termes, Déu i Món, les dues substàncies cartesianes, i les identifica. No obstant, en aquest esquema el panteisme pot presentar dues variants segons si:

• Déu és la única realitat, a la qual es redueix el Món, que és concebut com a emanació, manifestació o desenvolupament de Déu (teofania). Aleshores aquest panteisme té un tarannà espiritualista.
• El Món és la única realitat, a la qual es redueix Déu, que és concebut com a principi orgànic, finalitat o autoconsciència del món. Hom pensa que aquest és un panteisme ateu, a la vegada que manifesta un tarannà materialista.

Pel que fa a Spinoza (1632-1677), generalment s'entén que el seu panteisme té una orientació espiritualista, que dóna preeminència a Déu sobre el Món, tot i que aquesta atribució és discutida i no falten raons, fins i tot biogràfiques per considerar Spinoza més aviat com a materialista. Les idees d'Spinoza es poden resumir així:

• Déu és l'única substància, és a dir, l'únic ésser necessari, causa de si mateix.
• És substància pensant i infinita.
• És també substància extensa i infinita.
• Té una infinitat d'atributs, dels quals només podem concebre dos: com a pensament o com a extensió; i cada atribut el podem percebre i pensar de dues maneres o modes: com a infinit o com a finit. Vegeu esquema.
• Sí pensem l'ésser com a pensant és Déu; si és com a extensió, és el món material, la natura. Són dues formes d'entendre la mateixa cosa. Substància pensant i substància material no són dues separades, sinó una només (de manera que es resol el problema de la comunicació de les substàncies, plantejat per Descartes).
• Déu no és transcendent, no està més enllà de la matèria, sinó immanent, és a dir, que hi és a dintre. El Món no és creació de Déu, sinó que és Déu mateix.