CONTEX HISTÒRIC DE LA FILOSOFIA ÀTICA

Atenes i el context històric de la filosofia àtica

L'evolució del pensament grec passa per Atenes, que en el segle V es converteix en el centre cultura del món grec, on s'intercanvien idees d'arreu el món civilitzat (Pèrsia, Egipte, etc.). Un factor que afavoreix aquesta situació es la vigència durant gairebé un segle del règim democràtic a Atenes: lliure intercanvi d'idees, prosperitat comercial, etc., sense oblidar les limitacions d'aquest sistema polític i el context de competència entre les diverses ciutats gregues que volen obtenir l'hegemonia, que varen portar a una guerra entre Esparta i Atenes, conseqüència de la qual va ser la derrota de la democràcia atenesa.

Les vides de Sòcrates i Plató es varen desenvolupar durant aquest període, i el seu pensament va estar fortament condicionat per tots aquests esdeveniments.

• Per a una breu revisió del context històric, vegeu aquest enllaç.

A partir de l'època de Pericles s'inicia el que es coneix com a “Il·lustració atenesa”, que en filosofia enceta un nou problema: l'ésser humà. Es tracta d'un gir des de les preocupacions naturalistes, científiques, cosmològiques i metafísiques, vers la preocupació pels problemes de l'home com a ésser moral i polític. Aquest gir no només s'explica pel context polític, sinó també pel propi context filosòfic: com diu Guthrie, és el resultat de la ruptura palesa de la filosofia natural jònia en el segle V (Guthrie, pág. 29), pel fet que l'excessiva especulació havia donat nombroses formulacions al problemes naturals, sovint contradictòries, i aquest excés havia conduït a l'escepticisme, primer entre els sofistes i després en Sòcrates.

El fet que el ciutadans obtenen el dret a parlar és decisiu per al canvi filosòfic en Atenes: fa que els problemes girin també vers la qüestió política en mans dels ciutadans: necessitat de parlar bé, d'argumentar bé, de comunicar bé, etc. Ara cal un nou tipus de filosofia que prepari a l'home per a l'activitat política democràtica, per a la disputa en l'assemblea.

• Per a una justificació ideològica de la democràcia, vegeu aquest enllaç al text de l'Oració Fúnebre de Pericles (hivern del 431 al 430).
• Això contrasta amb el discurs de Cleó, que va governar Atenes en morir Pericles, el 429, on fa una crítica a la filosofia i la sofística: discurs de Cleó. 
• Tots dos fragments són de l'obra de Tucídides La Guerra del Peloponès.

En aquesta època, la vigència del sistema democràtic va acompanyada d'una teoria política que el valida des de diferents punts de vista:

• Esquilo rep les reformes de Clístenes com a l'inici de reconciliació entre el poble i l'aristocràcia i la possibilitat d'aconseguir millores en la ciutadania (sophrosyne, és a dir, autodomini en sentit individual). Esquilo encara veu això com a obra divina, però més endavant passem a contemplar la reforma democràtica com a obra dels ciutadans, tot i que hi ha un perill: l'orgull humà pot afeblir aquesta creació tan fràgil (hybris).
• En temps de Pericles arriben a Atenes nous corrents de pensament, vinculats al corrent naturalista jònic que ha evolucionat vers el pluralisme: Anaxàgores, per exemple, que va donar lliçons a Atenes i Sòcrates les va seguir, així com les de Teodor de Cirene, astrònom; Cràtil, seguidor d'Heràclit, també va ser present a Atenes, i es considera que va ser el primer mestre de Plató, abans d'entrar en contacte amb Sòcrates.
• Els sofistes també varen arribar a Atenes durant aquest període, procedents de diversos indrets de Grècia. La seva aportació al pensament polític democràtic va ser essencial. Una primera tongada de sofistes estaven vinculats al corrent jònic i venien de ciutats sota la influència d'Atenes: Protàgores (que va ser assessor de Pericles i fins i tot va dissenyar una constitució per a una colònia), Pròdic i Hipòdam de Milet. Una segona tongada va arribar des de altres ciutats que també havien desenvolupat la democràcia: Hípies d'Elide (Peloponès) i Gorgies de Leontini (Sicília); aquests últims va arribar quan Pericles ja havia mort, i va aporta nous elements al discurs polític.
• Aquests nous corrents de pensament xoquen amb el pensament tradicional (Sòfocles, Tucídides, Eurípides, Aristòfanes), que desconfia dels desenvolupaments democràtics.
• Sòcrates estarà a mig camí entre el gir antropològic que enceten els sofistes i la por a la pèrdua dels valors tradicionals que defensen aquests altres: la disputa en l'assemblea converteix la veritat en una qüestió relativa, cosa que Sòcrates no admetrà. Aquesta preocupació política per l'home, que comparteixen sofistes i Sòcrates, però que els separa, serà l'herència que recollirà Plató del seu mestre.