RECORDANT LA JACQUELINE DE ROMILLY

ELS VINCLES DE L’OBLIT

 Josep Pradas

Resenya del llibre de Jacqueline de Romilly, El tresor dels sabers oblidats. Barcelona, Edicions 62, 1999.

Jacqueline de Romilly (1913-2010) va començar a redactar aquest llibre quan ja havia perdut la vista gairebé del tot i la seva activitat intel·lectual, lluny de veure’s limitada, va obrir-se a noves experiències en encetar un viatge interior farcit de descobriments inesperats. El resultat és aquest escrit tan personal, que sembla dedicat al paper del record i la memòria _i el seu contrapunt, l’oblit_ en l’aprenentatge i la formació de la persona, però que és principalment una reflexió sobre la memòria com a refugi, l’indret on qui esdevingui cega pot revisar la seva vida i la seva concepció del món per trobar noves connexions que li passaven desapercebudes quan gaudia de la vista.

Un passeig pel món interior d’una persona que ha perdut la vista però no la memòria, i que en la ceguesa troba estímuls suficients per recuperar el contacte amb el món que abans podia contemplar amb els ulls. Un passeig on, com li passà al viatger solitari que fou Xavier de Maistre tancat a la seva cambra, hi trobarem un jo escindit, un jo que busca el record oblidat i prova d’encetar-lo, i un altre que sap si l’aposta és bona o no. “Una cosa dins nostre ho sap, mentre que nosaltres, nosaltres, no ho sabem”, sentencia l’autora.

Resulta inevitable referir-se a la relació entre memòria i coneixement, basada en una frontera força delicada perquè coneixem a partir de la pràctica continuada del contacte amb els objectes i els conceptes, de manera que convertim la memòria en quelcom inconscient, hàbit assolit que serveix de fonament per a altres nous aprenentatges. Hem oblidat com vàrem aprendre a caminar, a sumar, però aquest oblit no equival a ignorància, només representa que uns aprenentatges han quedat atrapats en un racó de la nostra ment, amagats, però no perduts.

Al cap i a la fi, es tracta d’hàbits intel·lectuals, que són diferents dels hàbits mecànics. Si aquests ens permeten reproduir conductes sense parar esment en tot el que fem, com quan conduïm un cotxe sense haver de pensar en tots els moviments que hem de fer i així dedicar la nostra atenció a la circulació i els vianants, els altres ens permeten anar més enllà de la conducta inicial, ja que poden fer créixer els nostres coneixements. Per això no hem de marginar aquest aspecte, la conversió de la memòria en hàbit intel·lectual, de la consideració general sobre les relacions entre ensenyament i aprenentatge. Qüestió cabdal, perquè generalment aquest aspecte queda velat per l’excessiva fixació dels procediments pràctics de l’ensenyament en la memorització de continguts. Es tracta de coses diferents.

Per a que la memòria pugui construir a sobre d’ella nous coneixements calen algunes condicions. No és suficient memoritzar, tot i que pot ser convenient; si no mantenim, però, un contacte continu amb els elements memoritzats, acabarem oblidant-los, sobre tot perquè la nostra memòria de treball necessita espai i desplaça tot allò que no fa servir a un calaix més fondo, on afegeix una etiqueta. He llegit que Napoleó va morir el 1821. Si no torno a tenir aviat un retrobament amb aquesta informació, la meva ment la desplaçarà cap al fons de tot, i potser serà oblidada per a sempre més, si no m’ha deixat alguna empremta emocional. És per això que els nostres infants obliden de seguida tot el que han memoritzat per a l’examen de l’endemà. És per això mateix que tal vegada conservin alguna fracció del record del conjunt, seleccionada per la ment a partir sobretot d’emocions i records relacionats.

Així doncs, la memòria arrelada és una mena d’hàbit fruit del tracta habitual amb determinats continguts. Si encara recordo que Napoleó va morir el 1821 és perquè durant un temps aquest senyor ha viscut amb mi, m’he despertat amb ell al cap, i me anat a dormir també amb la seva presència als ulls. Ha estat part de la meva existència i el seu record està lligat a algun vincle emocional i afectiu. L’interès per un tema genera aquests vincles emocionals, de la mateixa manera que les emocions poden fer que ens interessem per algun assumpte que quedaria al marge si no fos perquè ens ha afectat en algun sentit, i a l’hora desplaça de la memòria immediata tot allò que ha perdut el nostre interès perquè un assumpte nou s’hi instal·la davant nostre, i esdevé centre d’atracció dels nostres sentits, perquè l’interès no és racional sinó emocional.

Les emocions són el factor discriminatori dels nostres records i dels nostres oblits. Fins i tot Freud va remarcar el caràcter afectiu del l’oblit. I no podem desentendre’ns d’aquest condicionament, del paper de l’afectivitat i les emocions en els processos d’ensenyament i aprenentatge: l’afectivitat afavoreix la persistència del record, tot i que d’una forma poc controlable perquè està vinculat a la vida del subconscient. De fet, no sempre podem escollir allò que recordarem, perquè d’alguna manera la memòria ens enganxa abans de ser conscients d’haver caigut en la seva trampa. L’essencial de tot això és que les petites troballes experiencials i afectives són molt importants per a la formació de la persona, tot i desenvolupar-se al marge _fins i tot en contra_ de la seva formació escolar. Fins i tot un mal estudiant arreplega al llarg del seu pas per l’escola un grapat de records que serviran de referències en el seu futur. Potser quedaran amagats del tot, si la seva vida emocional no els rescata.

I sens dubte tot això remet, continua l’autora, a Plató, un dels primers que van analitzar els sabers oblidats, coneixements que duem a dins nostre i que crèiem ignorar, tot i que no cal pensar que els hem après en una altra vida anterior, com suposava Plató, i els hem oblidat. El bon ensenyament hauria d’adreçar-se, doncs, a estimular en els joves la construcció del seu tresor de records i la seva posterior gestió mental; d’aquesta manera l’ensenyament seria una veritable formació de la persona, una construcció a base d’idees que esdevindran records, bona part d’ells oblidats però no per això descartats del conjunt que conforma la persona.

Per a la Jacqueline de Romilly, els sabers oblidats són fonamentals en la formació intel·lectual de les persones perquè constitueixen una experiència imprecisa que permet fer valoracions, encara que sense saber d’on venen les referències que permeten fer les comparacions entre un fet present i els records evocats. Els sabers oblidats formen un background del que no som plenament conscients, però que actua en determinats moments de la nostra vida quotidiana i intel·lectiva. Potser podríem dir que són prejudicis acumulats, però l’autora vol anar més enllà d’aquest concepte tan estimat pel romanticisme: un gran tresor acumulat de sabers oblidats, un gran conjunt de referències amagades, permetrà més fàcilment establir relacions entre els estímuls presents i la informació que roman amagada en la nostra ment.

Sembla que la proposta de Jacqueline de Romilly va per aquí: formar-se consisteix a adquirir un gran abast de referències que segurament oblidarem amb el pas del temps, però que romandran amagades al nostre cap, preparades per fer-se notar en el moment adequat, quan les necessitem, si el nostre cap està entrenat per aquesta tasca. En resum: hem de llegir molt, omplir aquest pou sense fons que és la nostra memòria profunda per què la nostra memòria de treball sigui eficaç.

Aquest llibre reivindica, doncs, la memorització escolar com a instrument enriquidor en la formació intel·lectual de qualsevol alumne, però plantejat el procés a llarg termini. Això vol dir que no hauria de semblar tan absurd estudiar un tema per memoritzar-lo i després repetir-ne el contingut en una prova escrita, encara que una setmana després n’haguem oblidat gairebé tot. No serà absurd si a llarg termini comptarà en el nostre background i ens ajudarà en el nostre creixement intel·lectual. Però serà estúpid fonamentar els aprenentatges en el fet simple i efímer de repetir el contingut après en un examen, i considerar així que s’han assolit els continguts previstos. El veritable aprenentatge serà el que omple el magatzem dels trastos vells a què es refereix Jacqueline de Romilly, que habitualment no fem servir però que ens resistim a desfer-nos-en.

La seva reivindicació de la memorització no és, doncs, una defensa de la memòria com a eina d’avaluació a curt termini. Però aquest llibre no és un tractat de didàctica, sinó una reflexió sobre la vida particular dels nostres records. La seva reivindicació de la memòria i dels records perduts en la inabastable trama neuronal del nostre cervell no és pas un recurs per repetir el que hem après, sinó una palanca per activar noves relacions d’idees i obtenir una visió de conjunt que ens permeti de situar-nos en el món. És com el mapa que portem a la butxaca quan ens endinsem en una ciutat desconeguda. Quan cal, el despleguem i tractem d’orientar-nos a partir d’un nombre limitat de referents o coordenades, però sense pretendre abastar la totalitat del plànol.

Aquests referents de què parla Jacqueline de Romilly serveixen no només per a la vida acadèmica, sinó també per a la vida en general, perquè augmenten l’experiència personal amb experiències d’altres, amb les històries i els arguments dels altres. Les lectures fetes són part de la nostra experiència vital, són viatges que hem fet, amors que hem viscut, dolors que hem patit i que ens influeixen tant com les experiències pròpiament viscudes. Tot això suma en la formació de l’esperit i també del pensament crític; tot això és la cultura, que en aparença no serveix per a res: la cultura és el que queda quan tot el que hem après a l’escola se’ns ha oblidat, però no perdut per a sempre. Els records s’acumulen formant capes, sediments, de manera que els més profunds semblen més difícils de recuperar. Hi són, però formant els fonaments de tota una construcció experiencial no del tot conscient sobre la que s’erigeixen els records conscients, els coneixements que tenim a mà, cosa que no té res a veure amb l’erudició.