PARA VIVIR BIEN

"Pero los oligárquicos no dicen lo más importante: si los hombres han formado una comunidad y se han reunido por las riquezas, participan de la ciudad en la misma medida en que participan de la riqueza, de modo que el argumento de los oligárquicos parecería tener fuerza (pues no es justo que participe de las cien minas el que ha aportado una igual que el que ha dado el resto, ni de las minas primitivas ni de sus intereses). Pero los hombres no han formado una comunidad sólo para vivir, sino para vivir bien." Aristóteles, Política III 9

dilluns, 15 de gener de 2018

EL PROCÉS DE SOCIALITZACIÓ

Definim el procés de socialització com el mecanisme pel qual els individus aprenem, interioritzem i assimilem (fem nostres) les normes, idees i conductes del nostre grup social (aquell en què desitgem ser acceptats).
És un procés llarg, des de l'infant a l'adult, que passa per aquestes estacions:
  • Individuació odesenvolupament de la personalitat (temperament i caràcter). Implica diferenciació respecte dels altres (sentir com sona la nostra màscara).
  • Desenvolupament cognitiu.
  • Maduració i desenvolupament físic (maduresa sexual).
  • Socialització: adquisició de pautes de comportament del grup de referència, assolides com a identitat individual.
  • Cuturització: aprenentatge de les característiques de la nostra cultura, que ens dóna sentit com a persones.
En aquest procés intervenen diversos agents:
  • Família: és el primer agent en el temps, i el més important, l'experiència social primària, el context idoni per aprendre les normes i la conducta social, perquè és un aprenentatge emocional, inconscient.
  • Escola: segona etapa de l'aprenentatge social, de les normes, la transmissió de continguts i valors culturals.
  • El grup: en l'adolescència, per assolir habilitats socials i rols sexuals (tot i que en la família també).
  • Mitjans de comunicació: missatges plens de continguts socialitzants, però també antisocials.


diumenge, 14 de gener de 2018

PERSONA I PERSONALITAT

 “La màscara del teatre clàssic no va ser inventada per ocultar sinó per sonare, perquè sonés, és a dir, per deixar-se escoltar” (Carlos Fuentes).

D'aquí ve el terme persona. Ciceró troba quatre dimensions en el concepte de persona:
  • La imatge que oferim als altres (que no correspon necessàriamente amb la realitat).
  • El paper que representem en la comèdia de la vida.
  • Les qualitats de l'individu.
  • Sinònim de prestigi i dignitat (el respecte degut a la persona).
De tot això podem discutir moltíssim, però ens fixarem en el tema de les qualitats que hi ha en la persona i la determinen. La psicologia en diferencia tres:
  • Temperament: és la part hereditària de la persona, quelcom difícil de modificar, com ara el substrat neurològic.
  • Caràcter: és el resultat de l'acumulació d'habits de comportament, fruit de la interacció amb el món i els altres (experiència), i la nostra resposta a aquestes experiències (aprenentatge). El caràcter és el nostre estil de comportament, i és variable, roman permeable als influxos externs, als valors culturals, a les respostes dels altres, als èxits i fracassos de la nostra experiencia.
  • Personalitat: conjunció de temperament i caràcter en la persona. Representa un patró de trets cognitius, afectius i conceptuals (prejudicis) que poden ser persistents, tot i la variabilitat del caràcter.
D'altra banda, la personalitat té tres aspectes importants (Eysenck):
  • Extraversió/introversió, és la dimensió relacional.
  • Estabilitat o inestabilitat (ansiett, neuroticisme) emocionals.
La combinació de tots dos marca la diferècia entre la salut i la patologia en una personalitat:
  • Extraversió i introversió estables, salut.
  • Extraversió i introversió inestables, patologia.

A partir d'aquí, Eysenck va dissenyar el seu conegut anell



dimecres, 10 de gener de 2018

PSICOLOGIA SOCIAL, UNA INTRODUCCIÓ

La psicologia social estudia la ment, però des d'un punt de vista molt important per a la nostra vida emocional i experiencial: el fet que no som éssers aïllats, que no estem sols, que no creixem sols.
“Un, aventuro, és els llibres que ha llegit, la pintura que ha vist, la música escoltada i oblidada, els carrers recorreguts. Un és la seva infantesa, la seva família, uns quants amics, alguns amors, bastants fastigueigs. Un és una suma minvada per infinites restes. Un està conformat per temps, aficions i credos diferents” (Sergio Pitol).
La nostra vida és una construcció social, o intersubjectiva, o simplement gira al voltant d'una construcció social a la qual s'acomoda amb èxit o no. És així perquè en el medi on creixem ja trobem:
  • Una cultura, una llengua en boca dels altres.
  • Valors establerts pels altres.
  • Creences i mites sostinguts pels altres.
  • Costums venerats pels altres.
  • Una percepció col·lectiva vers les altres cultures (prejudicis).
Tot això està ahí quan venim al món, i influeix en la nostra identitat personal perquè no podem evitar creure que tot això forma part de la natura, ben bé fins que no tenim certa consciència no podem evitar creure que són coses naturals.
Aquest és el cap de treball de la psicologia social, més enllà de la ment individua. És l'àmbit de les relacions interpersonals, de la interacció social.


DOCUMENTAL SOBRE FREUD


diumenge, 7 de gener de 2018

ÉTICA Y CIENCIA



QUÈ ÉS LA VERITAT

Els periodistes han de mostrar sempre la veritat.”
Aquesta sentència ens obre certs interrogants. I els pintors? I els novelistes? I els historiadors? I els polítics? En una societat com la nostra, on es demana la implementació de la societat de la transparència (què és això, que els actes polítics siguin transparents, que estiguin a la vista de tothom, fins a quin punt...?), veritat i transparència són equivalents? La veritat es mostra, es veu, es capta, s'intueix, se sent? Com definirem la veritat, què vol dir mostrar, sempre podem mostrar el que volem?
Com podem apreciar, el tema de la veritat és retorçut. Abans de definir la paraula veritat, considerem el seu àmbit d'aplicació com a problema, és a dir, a quins tipus de problemes filosòfics afecta la qüestió de la veritat?
  • Lògics o axiològics: quines són les condicions formals de la veritat?
  • Metafísics: la veritat i la realitat, són equivalents? En quin sentit allò vertader és també real?
  • Epistemològics: volem conèixer amb certesa, volem tenir la veritat sobre el món, allunyar-nos del dubte, però això és possible?
  • Ètics: dir la veritat és un valor moral, però hem de dir la veritat sempre?
  • Polítics: quina relació té el poder polític amb la veritat? Què és més important, el bé dels ciutadans o la veritat?
Tornem a la idea d'abans: “Els periodistes han de mostrar sempre a veritat”. Podem discutir sobre aquesta frase, sobre si han de fer-ho sempre o hi ha excepcions, o més: encara que vulguin, poden mostrar la veritat?, etc.
Quin tipus de proposició és aquesta? Sembla ser una mena de norma, ens diu què hem de fer, o què han de fer determinades persones en determinades circumstàncies. Manifesta un ús imperatiu del llenguatge. Manifesta també un cert compromís amb la realitat (metafísic), perquè aquesta pugui ser coneguda (epistemològic), perquè és una obligació moral mostrar-la tal i com és (ètic) perquè sigui possible canviar-la si s'escau, o el mal del món quedi en evidència davant els ulls dels observadors (polític). A la vegada, manifesta el fet que la veritat és un valor (axiològic), semblant a la bellesa, la valentia, el bé, ja que els humans donem valor a les proposicions que són vertaderes i adquireixen així el valor de veritat. La veritat ens agrada igual que ens agrada la bellesa. Sempre, però?
Amb tot, així s'explica que la nostra frase inicial sembli correcta, indubtable, i si li posem un interrogant, tendim a respondre afirmativament, com ha de ser d'una altra manera? Sí, els periodistes han de mostrar sempre la veritat, faltava més!!
Torne-m'hi:
Els periodistes han de mostrar sempre la veritat
Una pedra impulsada cap a munt, sempre torna a caure
Els solters són sempre homes no casats
La suma dels angles d'un triangle sempre és 180º
Aquestes proposicions tenen en comú un sempre, i semblen descripcions, lleis o prescripcions que s'han de complir, fins i tot al marge de la nostra voluntat. En què són diferents, però? D'entrada, són diferents tipus de proposicions, que intentarem classificar, perquè podria ser que cada tipus de proposició estigués relacionat amb una definició específica de veritat...
  • Definició lògica: resultat d'una inferència correcta, a partir de proposicions correctes. Aquí estem parlant de les condicions formals de la veritat: quines exigències ha de satisfer una proposició o un grup de proposicions per adquirir el valor de veritat, l'únic que de dedò ens interessa (atès que les proposicions només poden tenir dos valors, veritat o fals; si en algun moment ens interessa el valor fals és perquè ens pot conduir a l'oposat, la veritat, no?).
    • Equival a coherència lògica, a resultats no contradictoris, etc. Una proposició és vertadera si es dedueix d'altres proposicions vertaderes. El problema de la deducció és que obtenim veritats formals, indubtables, en relació a un conjunt de proposicions també veritables, però gairebé sempre sense que ens diguin res significatiu sobre el món.
    • La coherència lògica o interna és un criteri que s'aplica a les proposicions sense necessitat de referir-se a fets verificables empíricament, en el sentit que només compten les regles de construcció i relació entre proposicions: si un argument està ben formulat, la veritat de la conclusió dependrà de la veritat de les premises. Abans o després verificarem les premises, si cal, però aquí interessa només la forma de l'argument. Això és el que fa la lògica, estudiar les condicions formals de la veritat, al marge del contingut semantic de les proposicions.
    • Les proposicions que podem considerar a l'empar de la coherència lògica són:
      • Proposicions matemàtiques i geomètriques (axiomes).
      • Definicions de conceptes (solter és el mateix que no-casat).
      • Arguments com ara el silogisme. La veritat del silogisme, segons Aristòtil, és una atribució immediata de l'enteniment, capaç de anar de les premises a la conclusió. Però la forma del silogisme pot ser enganyosa, i la veritat de les premises està lligada d'alguna manera a l'experiència.
      • Proposicions expressades en llenguatge simbòlic, com ara el de la lògica de classes (basada en la teoria de conjunts). Permet formalitzar les proposicions dels silogismes i establer les condicions de veritat dels arguments sense tenir en compte la semàntica interna de les premises.
      • Proposicions expressades en llenguatge de la lògica proposicional (connectors i taules de veritat). Permet analitzar (trencar) les proposicions del llenguatge ordinari i formalitzar les seves relacions internes. D'aquesta manera s'elimina totalment la interferència de la semàntica en l'anàlisi dels arguments, que es basa solament en la relació sintàctica dels seus termes. Pel que fa a les taules de veritat, vegeu aquest enllaç.
  • Definició empírica: correspondència de les proposicions amb els fets (allò observat, dades dels sentits que podem verificar empíricament). És el criteri més coherent amb el sentit comú. Però, què són els fets? Els fets són equivalents a a realitat? És cert que el Sol dóna voltes a la Terra, ja que és el que tothom pot verificar desde casa seva? Com podem verificar des de casa que la Terra dóna voltes al Sol?
    • El cert és que els humans construïm els fets amb el nostre llenguatge. De manera que la correspondència de les proposicions amb els fets és també una correspondència de proposicions amb proposicions, cosa que pot ser un cercle viciós. Les proposicions són llenguatge i són comparades amb fets, que també són llenguatge o no són independents del llenguatge amb què els descrivim.
    • Això vol dir que pode tenir proposicions que no es poden considerar verificables, perquè no hi ha cap manera de provar la seva correspondència amb fets. Per exemple:
      • “Déu existeix.”
      • “El rellotge que veig a la classe existeix.”
    • El tema de la verificació empírica és a més complicat: la verificació potser pública o privada, segons la referència de la proposició, si es refereix a experiències públiques o privades. En qualsevol cas, la verificació és una comparació entre una proposició i les dades de l'experiència. Per exemple:
      • Veig un rellotge (verificació privada)
      • El rellotge marca les cinc (verificació pública)
      • Aquesta taula té quatre potes (púbica)
      • Crec que la Maria m'estima (privada)
      • He somiat que volava (privada)
    • Un altre aspecte de la verificació empírica que va lligat al criteri de coherència lògica: les descripcions i l'ús de determinants o articles davant de noms i sintagmes nominals. Per exemple, la proposició:
      • “L'actual rei de França és calb”. Cal esperar que li assignarem un valor de fals, atès que el resultat de la nostra verificació serà evidentment negatiu.
      • Aleshores, si aquesta proposició és falsa, la seva negació sera vertadera, no? Provem-ho: “L'actual rei de França no es calb”. Però continua sent fals. I dues proposicions oposades no poden ser totes dues falses.
      • La qüestió és que aquesta proposició no és una proposició atòmica, sino composta de proposicions atòmiques, més petites. El problema no era evident quan parlàvem de “A la classe hi ha un rellotge”, considerant que es referia a un fet verificable d'un cop d'ull. Però aquesta proposició sobre l'actual rei de França s'ha de trencar:
        • Hi ha un tal X
        • Aquest X és l'actual rei de França
        • Aquest X és calb
      • No és una sinó tres proposicions a verificar, i la nostra proposició és una conjunció de totes tres, i en una conjunció cal que totes les proposicions siguin vertaderes perquè ho sigui la conjunció completa. I és evident que ens falla una: no hi ha cap X que podem dir que sigui l'actual rei de França, perquè actualmente França és una república.
      • Això vol dir que el llenguatge ordinari és ple de paranys que la lògica ha de salvar, separant els elements significatius respecte del que no ho són en les oracions que fem servir. Aquesta és la proposta de l'atomisme lògic, una branca molt important de la filosofia analítica. I l'exemple que hem esmentat pertany a una reflexió feta per Bertrand Russell, coneguda com la teoria de les descripcions (una ampliació, en aquest enllaç).
  • L'evidència racional: la veritat és allò de què no es pot dubtar; una proposició és evidentment vertadera si no presenta cap possibilitat de dubte. Però aquestes veritats són molt limitades: matemàtica, definició de conceptes i poca cosa més. A més, l'evidència pot ser molt subjectiva. Si hi ha algun indici de correspondència amb els fets podem arribar a l'evidència, però sense garanties: podríem no tenir dubtes sobre el fet que el Sol gira al voltant de la Terra, i a les persones de l'època medieval els semblava absolutament evident això.


XENÒFANES I LA FORMULACIÓ DE LA IDEA DE DÉU

Xenòfanes es va plantejar la qüestió del concepte de Déu fent abstracció de totes les formes particulars que hi va trobar en les diferents cultures que va arribar a conèixer (text de Popper relacionat amb la qüestió de l'antropomorfisme teològic).
Aleshores va deduir un concepte abstracte (segons citen aquests testimonis):
  • Existeix un sol déu, el més gran entre els déus i els homes, que no s'assembla als mortals ni en cos ni en pensament (Clement d'Alexandria, Strommateis).
  • Sempre roman en el mateix lloc, sense moure's per a res, ni li cal canviar d'un lloc a un altre sinó que, sense esforç, mou totes les coses només amb el pensament de la seva ment (Simplici, Física).

La idea de Déu, com a concepte, és una idea pensable, no és auto-contradictòria, no conté contradiccions internes. Simplement respon a “la suma de totes les perfeccions possibles i pensables”.
El conflicte rau en que poder ser pensat no implica existir, però els defensors de l'existència de Déu han tirat d'aquest fil fins on els ha estat possible.



divendres, 29 de desembre de 2017

ANAXÍMENES Y EL ALMA COMO ALIENTO

Anaxímenes compara el aire cósmico, como esencia de todas las cosas, con el concepto de pneuma o aliento, es decir, una de las primitivas ideas sobre el alma, asociada a la fuente de la vida. Por lo visto, esta idea primitiva le pudo servir para considerar al aire como origen de todas las cosas.

Aecio I, 3, 4 (frag. 163 de Kirk & Raven): "Y así como nuestra alma, que es aire, dice [Anaxímenes], nos mantiene unidos, de la misma manera el viento (o aliento) envuelve a todo el mundo."

Es una concepción arcaica que Anaxímenes recoge, pero hay razones filológicas para dudar de la interpretación que hace el doxógrafo Aecio, demasiado moderna. Kirk  Raven sugieren que hay que equiparar el aire como esencia tanto en relación con la materia humana como en relación con la materia del mundo, de modo que sería mejor interpretar el texto así: "el aire nos mantiene unidos desde dentro, y al mundo desde fuera". El mundo, aquí, es como un hombre o un animal a escala amplificada. Además, el alama como aliento o fuerza motriz que anima a los seres animados (pneuma), equivale en el mundo al viento, y ambas cosas responden igualmente a la misma esencia o sustancia de todas las cosas, el aire (Kirk & Raven, págs. 228-229).

Kirk & Raven sostienen que de todas formas, esta concepción no tiene paralelismos entre los presocráticos y sólo se puede seguir a partir de los estoicos, por lo que, en cualquier caso, la formulación de Aanxímenes debió ser mucho más sencilla, basándose simplemente en el paralelismo entre hombre y mundo a través del aire, que posee y ordena a ambos. Pero también es conjetura si Anaxímenes consideraba el mundo como un enorme ser animado, porque en algunas de sus formulaciones aún se vislumbra, entre los elementos racionales, parte de las ideas populares acerca de les estructura del mundo, ideas prefilosóficas, primitivas y fronterizas con el animismo. No obstante, la concepción del alma como alento. que se adscribe a la tradición popular, tiene en Anaxímenes una connotación de orden psicológico, que ya pertenece a un desarrollo estrictamente filosófico (Kirk & Raven, págs. 229-230).




Auto Cad Tutorials