PARA VIVIR BIEN

"Pero los oligárquicos no dicen lo más importante: si los hombres han formado una comunidad y se han reunido por las riquezas, participan de la ciudad en la misma medida en que participan de la riqueza, de modo que el argumento de los oligárquicos parecería tener fuerza (pues no es justo que participe de las cien minas el que ha aportado una igual que el que ha dado el resto, ni de las minas primitivas ni de sus intereses). Pero los hombres no han formado una comunidad sólo para vivir, sino para vivir bien." Aristóteles, Política III 9

dimarts, 29 de novembre de 2016

FONAMENTS DEL CONEIXEMENT

RACIONALISME, EMPIRISME I FILOSOFIA CRÍTICA
  • Experiència (empirisme): totes les idees tenen un origen empíric.
    • L'empirisme epistemològic afirma que tot coneixement deriva de l'experiència (bàsicament sensorial).
    • L'experiència també és garantia del coneixement: tot el que coneixem ha de poder ser verificat per la informació dels sentits (proves empíriques).
    • Hi ha la convicció que tota idea (per racional que pugui semblar) ha de referir-se a alguna experiència sensorial per ser acceptada com a idea vàlida. Si no trobem el referent empíric d'una idea, aleshores podem dubtar de la seva veritat.
    • La confiança en l'experiència també esdevé metafísica: no hi ha cap altra realitat que no sigui l'empírica, accessible pels sentits. Això és compatible amb el materialisme (Aristòtil), el mecanicisme (Hobbes), i l'idealisme (Berkeley). El problema d'aquesta postura és el concepte de substància, que per definició es troba al darrere de les qualitats sensorials d'un cos. Hi és realment, la substància?
    • Representants: Aristòtil, Sext Empíric, Francis Bacon, Hobbes, Locke, Berkeley, Hume, etc. L'empirisme és un corrent essencialment modern, tot i que entre els autors antics hi trobem trets empiristes. En la modernitat hi ha una separació entre l'empirisme anglès i el racionalisme continental, que en certa forma ha arribat fins al present de la metafísica i l'epistemologia.




  • Racionalisme: l'experiència és dubtosa, i cal explicar d'on vénen les idees que no poden ser empíriques (Déu, causa, etc.). Representants: Parmènides, Plató, Descartes, Spinoza, Leibniz, etc.
    • El racionalisme considera que la raó és la instància adequada per assolir el coneixement. La raó és font i també garantia de coneixement. El mètode dels racionalistes és preferentment la deducció lògica, la filosofia geomètrica, el sil·logisme, etc. Per això ha arribat a tenir conflictes amb la ciència i el seu mètode experimental, basat en la inducció lògica.
    • Generalment, el racionalisme epistemològic va acompanyat de racionalisme metafísic, és a dir, que la realitat té un caràcter racional (per la qual cosa la raó és el millor instrument per conèixer-la. Tot i això, aquestes dues formes de racionalisme es poden presentar una independentment de l'altra.
    • El empiristes no rebutgen la raó, ans al contrari, en algun sentit són racionalistes perquè fan servir la raó per fonamentar algunes conclusions. El principi d'individuació, per exemple, és racional, no empíric.
    • Als racionalistes se'ls pot retreure el seu excés de confiança en la raó, que els porta a un dogmatisme lluny dels inicis cartesians del racionalisme, com és el cas de Leibniz.
    • És típic del pensament grec associar el llenguatge amb la realitat (connexió lògico-ontològica), és a dir, que el llenguatge la reprodueix veritablement.
    • El pensament antic ja presenta formulacions racionalistes, com és el cas de Parmènides (si no puc pensar el no-ser, aleshores el canvi no és possible, encara que els sentits m'indiquin que sí). El corrent eleàtic és d'aquest tarannà, i la seva influència arriba fins a Plató, que és també un racionalista metafísic (la realitat és el món de les idees); en el coneixement, Plató admet graus, és a dir, que un coneixement empíric correspon al que passa en el món de les aparences, però sempre sotmès a l'àmbit de la opinió.
    • D'Aristòtil es pot dir que és un empirista i materialista que encara manifesta un alt component de racionalisme en els seus plantejaments, fruit de l'herència platònica.
    • Amb Descartes s'inaugura el racionalisme modern. El seu és un intent de racionalitzar la realitat des de la primacia de la teoria del coneixement. Per això, l'epistemologia és el tema central de la modernitat fins a Kant i la Il·lustració.
    • Spinoza, Leibniz i Hegel són exemples de racionalisme epistemològic i metafísic. A més, en Hegel, la raó serveix per interpretar també la història humana com a procés de progrés i emancipació. Marx, en aquest sentit, també és racionalista.
    • Entre els racionalistes comptem amb Husserl (fenomenologia), el positivisme lògic, el primer Wittgenstein i fins i tot Popper i el seu racionalisme crític.
  • Filosofia crítica o idealisme crític o transcendental (Kant): síntesi de les anteriors línies de pensament, de fet és una crítica al dogmatisme racionalista (Leibniz) i a l'escepticisme radical de l'empirisme (Hume), que havien tancat el camí per poder explicar el coneixement d'acord amb les noves pautes introduïdes per la ciència experimental des de Newton. Per a Kant, el coneixement no es fonamenta en l'experiència exclusivament, sinó que l'experiència és interpretada per l'enteniment d'acord amb categories innates: temps, espai, causa, efecte, etc. La ment humana posa les condicions prèvies per interpretar l'experiència en forma de lleis universals.



QUÈ PODEM CONÈIXER

Què podem conèixer?
Caldria recordar que hi ha diversos enfocaments sobre la possibilitat del coneixement:
  • Nihilisme: no podem conèixer res, ni tan sols l'ésser (que és). Per exemple, Gòrgies, que en les seves obres (Sobre la natura o Sobre el no ser) formula la seva famosa sentència: res no es; res no es pot conèixer; res no es pot comunicar. Més informació sobre Gòrgies, en aquest enllaç: http://phylosophyforlife.blogspot.com.es/2015/10/gorgies-una-introduccio.html.
    • Res no és: es tracta de la mateixa afirmació d'Heràclit, és a dir, que tot és sotmès a canvi i tot deixa de ser immediatament.
    • Res no es pot conèixer: llenguatge i realitat són àmbit diferents que els homes no poden lligar; el pensament fa servir conceptes, però no pot anar més enllà dels conceptes, del llenguatge.
    • Res no podem dir amb significació que tothom pugui compartir; el llenguatge només transmet paraules, que són els sons, però el significat des quals és privat, subjectiu.
  • Escepticisme: no és possible conèixer la veritat, fins i tot si hi ha veritat. Hi ha una versió moderada, que és relativista: és possible definir alguna veritat en relació a un marc comú, de caire cultural, històric o subjectiu.
  • Subjectivisme: la veritat depèn del subjecte, és relativa a la persona. Berkeley és un exemple de subjectivisme extrem, de tarannà idealista: “esse est percipi”. Més informació sobre Berkeley en un text de Russell: http://phylosophyforlife.blogspot.com.es/2014/10/russell-escriu-sobre-berkeley.html.
  • Relativisme: la veritat depèn del punt de vista des d'on s'emet: personal o cultural. Per exemple, Protàgores. La base del seu relativisme és l'anomenada homomensura, és a dir, que l'home és la mesura de totes les coses, l'home és el criteri de totes les realitats (sense arribar a negar la realitat, no és un nihilista o escèptic radical). Per això es diu que el relativisme de Protàgores és subjectivista, perquè posa l'accent en la mesura humana, la mesura de cada ésser humà. Més informació sobre Protàgores, en aquest enllaç: http://phylosophyforlife.blogspot.com.es/2015/10/protagores-una-introduccio.html.
  • Dogmatisme: existeix la veritat objectiva, és possible el coneixement, tot allò independent dels punts de vista culturals o subjectius. Plató i Aristòtil son dogmàtics, l'un és racionalista (el coneixement objectiu només és possible de forma conceptual) i l'altre empirista (coneixem el món sensible, que és real). Racionalisme i empirisme moderns deriven d'aquestes concepcions.



diumenge, 20 de novembre de 2016

QUÈ VA SER DE LES OBRES ORIGINALS D'ARISTÒTIL

La mort d’Aristòtil arribà en un moment crític per al món grec: l’any 323 havia mort Alexandre, després d’haver conquerit bona part dels territoris bàrbars a l’est i al sud de Grècia. Les circumstàncies d’aquest fet no es coneixen amb precisió, i els cronistes parlen tant de malaltia com d’enverinament. Ni tan sols els contemporanis ho sabien amb certesa, perquè les noticies arribaven a poc a poc, i pel camí quedaven emmetzinades per rumors incontrolables. Dos anys enrere, una conspiració interna havia estat a punt d’acabar amb Alexandre, en la qual estigué implicat Cal·lístenes, nebot i deixeble d’Aristòtil, de manera que la sospita d’enverinament era absolutament versemblant per als habitants d’Atenes. I ara els rumors apuntaven novament a Aristòtil: deien que Alexandre havia estat víctima d’una conspiració encapçalada pel regent, Antípatros, que podria haver ordenat l’enverinament i reclamat l’ajuda d’Aristòtil, bon coneixedor de la botànica, perquè li proporcionés el verí.[1]
A més, la mort d’Alexandre va propiciar l’inici de revoltes contra els macedonis, i durant un temps Atenes va recuperar la seva independència política sota el liderat de Demòstenes. Foren breus moments de democràcia, suficients per acusar Aristòtil d’impietat a partir de l’himne dedicat a la mort del tirà Hèrmies, amic dels macedonis. Aristòtil no tenia, ni de bon tros, el tarannà de Sòcrates, i va aprofitar la primera ocasió per fugir d’Atenes i així estalviar-li a la ciutat la comissió d’un nou crim contra la filosofia. Es refugià a Calcis, a la finca de la seva mare, i allà passà l’últim any de la seva vida, trist i solitari, fins que una malaltia digestiva se’l va endur a l’altre món, la tardor del 322 a. C.
En morir el mestre, la direcció del Liceu passà a mans de Teofrast, possiblement el més preparat de tots els seguidors d’Aristòtil. Amb el càrrec, el nou director va rebre la custòdia dels manuscrits del mestre. De fet, es tractava d’una cadena que no havia de trencar-se mai, perquè malgrat que els directors arribaven i tard o d’hora se’ls emportava la Parca, el Liceu havia de ser sempre a Atenes, com la Biblioteca d’Alexandria. Aquells homes confiaren uns papers per a ells sagrats dins un lloc també sagrat.
Però pel que explica Plutarc, el pla no va sortir bé: en morir, Teofrast va fer testament, i hi establí les disposicions necessàries per conservar l’escola i el material.[2] Segons Laerci, s’havia de fer càrrec del Liceu un tal Neleu, i li deixà la biblioteca en propietat, però a més aconsellava de seguir un règim comunitari pel que feia a la propietat i les instal·lacions de l’escola.[3] Tanmateix, el successor de Teofrast va ser un altre, un tal Estrató, i de Neleu no se’n parlà mai més.[4] Què va passar? Probablement, la inicial elecció de Neleu no va ser ben rebuda per altres membres de la comunitat peripatètica, i la van revocar en una mena de cop d’estat, i escolliren Estrató. Neleu, ofès, abandonà l’escola, sense renunciar, però, al llegat de Teofrast: els llibres de la biblioteca amb els originals de les obres que Aristòtil havia escrit mentre va ser alumne de l’Acadèmia; precisament textos on es pot intuir un jove que segueix al peu de lletra el dictat de la doctrina platònica. Plutarc afegeix que Neleu probablement deixà el llegat en mans d’homes ignorants, el que equival a dir que no eren de l’escola i que, per tant, no podien valorar-lo.
Els manuscrits acabaren en una cova per evitar de ser interceptats pels bàrbars, i finalment foren custodiats a Atenes per Atelycó de Teio, un funcionari de Mitrídates, rei de Pontus al segle I a. C. Tanmateix, aquest amagatall tampoc no va resultar segur. El general romà Sul·la, havent conquerit Atenes, es va quedar la biblioteca com a botí de guerra, i la va fer traslladar a Roma, on Tiramió el Gramàtic se’n va fer càrrec, va corregir els textos i va permetre que Andrònic de Rodes en fes còpies i les publiqués.[5] Aquesta cadena d’esdeveniments va permetre que les obres d’Aristòtil arribessin fins al nostres dies a partir de diverses edicions medievals  musulmanes.
Andrònic va restaurar la cadena de custòdia que havia estat trencada per Neleu, dos-cents anys enrere. Aquest detall, de cap manera atzarós, no explica, però, per què només s’han conservat les notes que els alumnes d’Aristòtil prengueren durant les seves classes. La informació que donen els cronistes no permet aclarir: a) si en trencar la cadena de custòdia, Neleu va fer perillar la conservació de tots els textos aristotèlics o només d’una part; b) si a la biblioteca d’Atelycó encara hi eren tots els textos d’Aristòtil o només una part, i c) si finalment Andrònic només va publicar els tractats escolars perquè els textos exotèrics no li interessaren o simplement perquè no els va recuperar. Només una cosa és evident: la cadena de custòdia es va trencar per una lluita de poder, per una qüestió successòria.
El paper d’Andrònic en aquest afer tampoc no és casual: es trobava a Roma perquè el Liceu havia estat destruït. Sul·la era un home perillós, ansiós de poder i procliu a l’abús. Segons explica Plutarc, va conquerir Atenes i la seva regió a sang i foc; arribat a les portes de la ciutat i necessitat de fusta per establir el campament, va talar tot l’arbrat dels voltants d’Atenes, els jardins de l’Acadèmia, i a més arrasà el Liceu.[6] A primers de març de l’any 86 entrà a la ciutat per una escletxa entre els murs, i va donar als seus soldats llicència per rapinyar i matar sense mesura ni límit.
La sort del Liceu va ser curta si la comparem amb la de l’Acadèmia. I és per aquesta raó que Andrònic, aleshores cap dels peripatètics, es trobava a Roma i no a Atenes: la ciutadella de l’aristotelisme havia estat enderrocada per la força d’un bàrbar genocida. No hi ha massa informació sobre Andrònic: sembla que es va fer càrrec de l’escola peripatètica romana entre el 78 i el 47 a. C., temps que va dedicar a l’estudi del llegat del mestre, l’ordenació dels escrits i la publicació. Enderrocada la ciutadella física, Andrònic dirigí la ciutadella del pensament i l’esperit aristotèlic i va fer tot el necessari per preservar el llegat del mestre.



[1]              Plutarc, Alexandre LXXVII.
[2]              Plutarc, Sul·la XXVI.
[3]              Laerci, Vides, V 52-53.
[4]              Laerci, Vides, V 58-64.
[5]              Plutarc, Sul·la XXVI.
[6]              Plutarc, Sul·la XII.

diumenge, 13 de novembre de 2016

EXISTEIX DÉU?

EL CONCEPTE DE DÉU
Davant d'aquesta cal separar el seu sentit filosòfic del fet irracional de creure en allò de què no tenim constància. La pregunta, davant l'afirmació del creient, està orientada a la necessitat de trobar un sentit racional que permeti tenir certesa i superar així la part irracional de la creença. Cal constatar, a més, que hi ha força dificultats per trobar una demostració de l'existència de Déu, però també per demostrar el contrari.

La idea de Déu és un concepte, quelcom pensable, que no és autocontradictori (no conté contradiccions internes evidents). Això no vol dir que no sigui una idea problemàtica, sobre tot quan passem de la idea a l'existència de la idea. 


XENÒFANES
La primera formulació del concepte racional de Déu prové de Xenòfanes, un filòsof grec del segle VI a. C. Si considerem els fragments dels seus escrits (en aquest enllaç), veurem que segueix uns passos que ja coneixem (problematitzar, conceptualitzar, etc.):


  1. Contrasta les idees de la seva cultura amb altres cultures que coneix, i troba un problema: que totes les formulacions de la idea de divinitat són antropomòrfiques, i això el condueix a un dubte sobre la seva veracitat.
  2. Formula un concepte alternatiu, que vol superar, en la seva abstracció, les anteriors formulacions.
  3. Constata les dificultats per passar del concepte al coneixement segur sobre la cosa que el concepte representa.
Sobre aquest aspecte del pensament de Xenòfanes, és molt interessant un text de Popper, del seu llibre El mito del marco común.









dilluns, 7 de novembre de 2016

QUÈ ÉS EL QUE EXISTEIX?

Sobre el que existeix hi ha diferents respostes possibles, que podem agrupar en dos tipus:


  • Materialisme: hi ha una realitat material, física, que pot presentar diferents formes o estructures, però constitueix quelcom extern a nosaltres, és a dir, que hi ha un món objectiu i independent de nosaltres, que som subjectes de l'observació. Entre els filòsofs materialistes trobem: Parmènides, Demòcrit i Aristòtil, d'Holbach, Marx i els marxistes. El materialisme ha d'afrontar algunes objeccions:
    • Cal explicar per què suposem un món material i objectiu si tot el que percibim del món són sensacions nostres, subjectives, en la nostra ment. Pensem en l'experiment de Hilary Putnam anomenat el cervell en la galleda.
    • Cal explicar l'existència de la ment, que no sembla material tot i que la podem vincular al cervell. Ment i matèria són diferents, però, així que cal explicar també com es poden relacionar. Podem tractar aquest problema en el text de Nagel sobre la xocolata: enllaç.
  • Idealisme o espritualisme: la realitat és subjectiva, el contingut d'una ment en forma d'idees que poden ser compartides per un conjunt de ments coordinades per una instància superior, o que comparteixen estructures semblants. No hi ha proves de l'existència d'un món objectiu, exterior i material. Plató i Berkeley són els principals representants d'aquesta forma d'entendre la realitat, així com Hegel.

Si una teoria de la realitat s'adscriu al materialisme o l'idealisme, se la qualifica de monisme. Hi ha filòsofs que han formulat teories que compatibilitzen totes dues formes, atorgant realitat a les dues instàncies en el mateix nivell, de forma separada o lligada, pero sense cap tipus de dependència d'una respecte de l'altra. És el cas de la filosofia de Descartes, que és un dualisme metafísic.

De vegades ens podem trobar que Plató o Aristòtil sónqualificats de dualistes.  És incorrecte: per a Plató, la realitat són les idees, i la matèria és una degradació de la realitat que no es troba en el mateix nivell ontològic, sinó en relació de dependència: les coses són còpies de les idees. D'altra banda, per a Aristòtil, la realitat és la matèria, i les idees, la ment, l'ànima, només són productes naturals de la matèria. Tots dos, doncs, són monistes.







diumenge, 6 de novembre de 2016

QUÈ ES LA REALITAT?

Abans de fer preguntes sobre la realitat, cladria definir a què ens referim amb aquesta paraula. En fer preguntes cal tenir cura dels conceptes que fem servir.

Si busquem en un diccionari el terme realitat, ens trobem amb aquesta definició:

  • Realitat: allò que té existència efectiva.



Problema: ens trobem amb una altra paraula problemàtica, l'existència. Això ens ha de fer pensar que hem d'anar amb compte amb el llenguatge, ple de paranys. Mirem que diu el diccionari del terme existència:

  • Existència: el fet d'existir.
  • Existir: ésser algú o alguna cosa real.


Veiem, doncs, que hem acabat en un cercle lingüístic, que per definir una paraula necessitem l'altra, i viceversa. Hi ha significats que compartim sense conflictes perquè es refereixen a coses que podem assenyalar, però de vegades ens trobem amb paraules que no es refereixen a res concret, i no les podem definir com fem amb les paraules que sí es refereixen a coses que veiem.

Per exemple: podem definir perfectament que és el blau assenyalant qualsevol cosa d'aquest color. Tanmateix, si intentem definir el terme color, cap on podem dirigir el dit?

Si no podem definir fàcilment el concepte color (encara que el diccionari digui: "sensació que produeixen sobre l'òrgan de la visió les radiacions de llum reflectides pels cossos"), això vol dir que fem servir paraules sense tenir el seu significat precís? Sí, tot i que hem de fer l'esforç per arribar a una formulació acurada del concepte. Podem agafar dues cartolines iguals de dos colors diferents, verd i vermell. Només es diferencien en el seu color; això que és diferent és el color.

Per començar a parlar de les preguntes sobre la realitat, ens haurem de contentar amb una definició general i poc compromesa, que no ens diu massa coses però a la vegada ens generarà algunes preguntes:

La realitat és tot allò que existeix




dijous, 3 de novembre de 2016

L'ÀNIMA I EL CONEIXEMENT EN PLATÓ

Per a Plató, el coneixement de les idees (FORMES) és possible perquè ja el tenim en la ment, en la raó, en la nostra ànima, sota la forma de conceptes. El procés d'aprenentatge és necessari perquè en néixer ho oblidem tot, i en el món de les aparences hem de ser capaços de recordar allò que hem oblidat (reminiscència o anàmnesi).
Hem de tenir present que per a Plató, el coneixement de cap manera és sobre el món de les aparences (com s'ha vist en el símil de la línia), sinó de les coses eternes i perfectes, immutables i per això reals, les idees com a FORMES. Això és un procés de reminiscència perquè recordem quelcom que ja hem vist abans, però no amb els ulls del cos, sinó amb els ulls de l'intel·lecte. I hem vist les formes perquè en algun moment hem estat allà, en el món de les idees, abans de néixer, i després d'haver mort. En altres paraules: l'ànima és immortal, viatja del cos material a un món immaterial, on té l'ocasió de contemplar les formes, i torna a un altre cos (transmigració), però en arribar-hi oblida el que ha vist i ha de recordar-ho novament per un procediment anomenat dialèctic.
Tot això pot passar perquè l'ànima humana participa del món de les idees d'una manera especial: l'ànima té una natura propera a la divina (mite de Zagreu i la teoria de la transmigració dels pitagòrics). Enllaç a textos pitagòrics sobre l'anima: l'ànima entre els pitagòrics
Quant a Zagreu: l’ànima humana neix del cos de Zagreu, fill de Zeus i Persèfone, que va ser devorat pels titans, fills de Gea (la terra); en ser morts aquests per la força del raig de Zeus, i les seves cendres dispersades arreu, de les seves restes van néixer els humans després. Aleshores, ja que els titans havien menjat carn divina, l’home que se’n deriva té en el seu ésser una part també divina, l’ànima, tancada en un cos material i malvat (Cornford, pàgs. 111-112). Més encara, com que l’ànima té una essència divina, ha d’aprofitar la vida material per alliberar-se de la seva presó i superar el cicle de transmigracions d’un cos a un altre, fins a trencar-lo i no tornar a reencarnar-se; la vida, per a l’orfisme és, doncs, una aspiració de mort (tan diferent de la vida homèrica), una negació de la vida material perquè la veritable vida és més enllà del món sensible. D’aquí es deriven els rituals òrfics: purificadors, de caràcter fisiològic, sexual, litúrgic, etc.
Per fer entendre aquest aspecte de l'ànima humana, Plató recorre novament als mites, a més d'altres arguments:
  • Mite del carro alat: Fedre 246a-249b (carro alat); quadre d'implicacions polítiques: (quadre).
  • La raó com a element principal: Fedre 249b-250c (ànima racional).
  • Mite dels metalls: República 414d-415d (textos). Aquesta divisió també tindrà conseqüències en la teoria política de Plató: els governants estan fets d'or, de plata els guardians, i de bronze els productors, artesans i comerciants. És molt important remarcar que per a Plató, aquesta divisió no és racial, sino que l'ànima dels humans és una barreja dels metalls, només que predomina un sobre els altres, de manera que d'un pare de bornze podria sortir un fill d'or. Els governants no són una casta, sinó que qualsevol que tingui les qualitats per ser governant ho pot ser, d'acord amb el que predomini en la seva ànima.
  • Immortalitat de l'ànima: Gòrgies 523a-526b i ss, relacionat amb el mite del judici als morts (text); Fedó 107d-108c (text).
  • Les passions de l'ànima: Gòrgies 493a-494a (text).
  • Sobre el concepte de reminiscència (l'esclau que sap geometria): Menó 81c-86a (text).
  • Etapes dels graus del saber: Fedó 72e-76a (text).
  • Vessants ètico-política i epistemològica del concepte d'ànima platònica: quadre.
En definitiva, conèixer és re-conèixer quelcom que ja s'havia vist abans. Plató recorre a aquesta idea per poder explicar l'aprenentatge dels conceptes i l'ús lingüístic que en fem:
  • Sabem que la paraula blau es refereix al color del mar, per exemple; sabem que ens referim al color.
  • Com podem definir, però, la qualitat color, si només sabem els colors per comparació? Assenyalant un color, ja donem per suposat que ens referim a un color, blau, però només coneixem el blau quan l'assenyalem.
  • Aleshores, això és un cercle lingüístic, i nomé en podem sortir si fem un salt: ja tenim aquests conceptes en la nostra ment, i per això els podem fer servir sense un aprenentatge empíric que és impossible.
  • Són idees innates que Plató interpreta com a recordades perquè les hem vist en el món de les idees.
  • Plató inaugura així la línia epistemològica de l'idealisme: Descartes (idees innates), Kant (categories transcendentals), tots dos autors faran servir aquest concepte per identificar elements presents en la nostra ment, amb què interpretem el món extern, l'experiència, i sense els quals no hi hauria experiència (això vol dir transcendental, com a condició de possibilitat). Sense la presència de les idees en la nostra ment, recordades en primera instància per l'experiència del món sensible, no podríem identificar els elements d'aquesta experiència: necessitem saber què és color abans d'identificar un color particular.
  • Arran d'això, l'impacte de la teoria de les idees de Plató, passant per Aristòtil, la filosofia medieval va recollir el problema dels universals, els noms comuns: són veritablement entitats separades del món sensible, o són simplement idees d'una ment, o simplement els noms que posem a les coses, és a dir, només llenguatge, com havien suggerit els sofistes?



diumenge, 30 d’octubre de 2016

PREGUNTES FILOSÒFIQUES

AQUESTES SÓN LES PREGUNTES QUE S'HAN PLANTEJAT 
ELS ALUMNES DE 1r DE BATXILLERAT DEL 
GRUP CIENTÍFIC-TÈCNIC-HUMANÍSTIC-SOCIAL:


  • Quin sentit té la vida? (Jesús)
  • Existeix aquesta taula? (Laia)
  • És possible la comunicació? (Josep)
  • Què és la certesa? (Paulo)
  • No serà tot un somni? (Aina)
  • Sabem el que som? (Aina)
  • Què fa més por, la vida o la mort? (Erik)
  • Hi ha vida després de la mort? (Fernando)
  • És veritat que res no és veritat? (Bernat)
  • El que veiem és real? (Laura)
  • L'Univers és real? (Anna)
  • La veritat és absoluta o relativa? (???)
  • Cal posar a prova el mal? (David)
  • D'on venim? (Paula)
  • Per què passa el temps? (Laia)
  • Ens controla algú o alguna cosa? (Erik)
  • Coneixem la realitat? (Josep)
  • Què veiem abans de morir? (Iván)







PREGUNTES FILOSÒFIQUES

AQUESTES SÓN LES PREGUNTES QUE S'HAN PLANTEJAT 
ELS ALUMNES DE 1r DE BATXILLERAT DEL GRUP ARTÍSTIC-PLÀSTIC:




  • La perfecció ens faria humans? (Pau)
  • Per què el mal ens fa passius? (Ona)
  • Per què plorem? (Paula)
  • Déu pot ser dolent? (Marc)
  • Per què esperem miracles, però no els veiem? (Núria)
  • Per què tenim por del desconegut? (Judith)
  • Què ens influeix més, el mal o el bé? (Maria M.)
  • Per què agrada el que està prohibit? (Amanda)
  • Com definim el mal? (Marina)
  • Per què els humans som autodestructius? (Ona)
  • Com definim la realitat? (Paula)
  • Per què existim? (Denisa)
  • Per què costa tant trobar sentit? (Marcel)
  • Per què no volem estar sols? (Judith)
  • Per què hi ha límits? (Júlia)
  • Per què ens enamorem? (Maria M.)
  • Hi ha vida després de la mort? (Ana)
  • Què vol dir guapo? (Noa)
  • Per què ens deixem influir? (Hernán)
  • La vida té algun objectiu? (Maria F.)
  • Què vol dir estar viu? (Agustín)
  • És bo ser cínic? (Hernán)
  • Està tot escrit o som lliures? (Laia)





Auto Cad Tutorials