PARA VIVIR BIEN

"Pero los oligárquicos no dicen lo más importante: si los hombres han formado una comunidad y se han reunido por las riquezas, participan de la ciudad en la misma medida en que participan de la riqueza, de modo que el argumento de los oligárquicos parecería tener fuerza (pues no es justo que participe de las cien minas el que ha aportado una igual que el que ha dado el resto, ni de las minas primitivas ni de sus intereses). Pero los hombres no han formado una comunidad sólo para vivir, sino para vivir bien." Aristóteles, Política III 9

divendres, 23 de febrer de 2018

FRANCIS GALTON (1822-1911)


Científic anglès, introdueix un nou enfocament adreçat a resoldre els problemes derivats dels canvis en la societat industrial: escolarització generalitzada, exercits molt grans, empreses que han d'escollir treballadors, etc. Aquesta demanda va provocar un gir en la psicologia americana, que es va centrar aleshores en les diferències individuals, en la mesura de les capacitats humanes, etc. Els estudis de Galton van ajudar a fer aquest canvi d'orientació.
En aquest punt trobem la figura de Francis Galton, un científic polifacètic, interessat en diferents temes com ara la meteologia (va descriure els anticiclons, va fer servir les isobares en els mapes del temps), la identificació a través de les empremtes dactilars, la pèrdua de capacitat auditiva amb l'edat, etc.


Galton va estudiar la manera de mesurar les capacitats humanes (psicometria), introduïnt el concepte estadístic de correlació, és a dir, una forma de determinar matemàticament la relació entre dues variables, en el sentit que l'aparició d'una determinaria l'aparició de l'altra.
Galton estudia també la qüestió de l'innatisme en les capacitats humanes, davant la proposta ambientalista. S'inspira en el treball del seu cosí, Charles Darwin: va pensar que la intel·ligència va ser un factor clau en la supervivència i el desenvolupament de la nostra espècie, i que aleshores hauríem de parlar de factors hereditaris en la intel·ligència humana.
Així doncs, Galton va fer estudis estadístics sobre la intel·ligència humana, el que ell anomenava la tasa s'eminència. Va deduir que:
  • 1 de cada 4000 persones era excepcionalment intel·ligent (tasa global d'eminència del 0,025%).
  • De les persones que són a les enciclopèdies, que destaquen per la seva erudició, per exempel, un 10% tenia com a mínim un parent que també hi sortia. Això és 400 vegades la tasa global d'eminència.
A partir d'aquí va cloure que en la intel·ligència ha d'haver algun factor hereditari, atès que l'estudi estadístic porta en aquesta direcció. Només una explicació innatista explica aquestes aparents coincidències. Més endavant va aplicar aquest estudi a bessons univitelins, per cloure que mostraven una gran semblança en les seves capacitats intel·lectuals malgrat haver estat educats per separat (per haver estat adoptats per famílies diferents).
A partir d'aquí va proposar mesures d'eugenèsia: planificar la procreació per millorar les característiques de la població, promoure que les parelles intel·ligents tinguin molts fills, i que les parelles menys intel·ligents en tinguin pocs, o directament evitar la descendència. Pensava també que les dones i els negres són menys intel·ligents que els homes i els blancs.


diumenge, 18 de febrer de 2018

EL CUADERNO SECRETO DE DESCARTES

Enlace a un artículo sobre el diario de Descartes, de Amir D. Aczel (pdf con enlaces).

divendres, 16 de febrer de 2018

LA SOCIOLOGIA COM A CIÈNCIA (SALVADOR GINER)


La sociologia és una ciència social, és a dir, que la seva perspectiva és científica. Aquesta qüestió és tractada en profunditat per Salvador Giner, en el seu llibre Sociología (Barcelona, Península, 1982, cap. 2, pàgs. 18-23; text):
  • La defineix com a branca del coneixement humà que busca la comprensió racional i objectiva d'una zona concreta de la realitat: la societat humana.
  • És una ciència en tant que satisfà els requisits de les ciències, tot i que el seu camp d'estudi no admet l'aplicació dels mètodes de les ciècies naturals. És una ciència humana, és a dir, ens aporta coneixement objectiu, observable, verificable, i racional sobre la societat.
  • Admet metodologies positives, properes a les ciències naturals, quantificadores, pero només parcialment. La societat humana, en tant que humana, no és plenament quantificable, com havien pretès els positivistes, també per a la psicologia.
  • Cada aspecte de la realitat social exigeix un enfocament específic, que ha de ser racional però no sempre pot ser quantitatiu, i si vol ser-ho, acaba aportant un coneixement parcial de la realitat social. L'alternativa és l'enfocament qualitatiu, però tampoc ha de ser exclusiu ni incompatible amb l'enfocament quantitatiu.
  • Com diu Durkheim, la realitat social és específica, sui generis, governada per lleis que no són anàlogues a les lleis naturals, de manera que cal considerar una bidimensionalitat en la sociologia, dos formes d'enfocar l'estudi de la realitat social, assumint un tractament quantitatiu quan sigui possible (estadística), mentre que en altres casos cal un tractament més interpretatiu, una anàlisi qualitativa de la realitat social.
  • La socioogia és una disciplina empírica: la seva font de coneixement és l'observació sobre la societat concreta, a partir de dades comprovables.
  • La sociologia és una disciplia teòrica: un conjunt de proposicions ordenades racionalment per explicar un aspecte concret de la realitat, per tal de proposar lleis que expliquin certes regularitats amb interès universalitzador i d'integració en un conjunt de coneixement més general.
  • La sociologia és una disciplina oberta, és a dir, no dogmàtica ni ideològica, està sotmesa als principis de revisió de les lleis que proposa, de dubte metodològic, de verificació a partir de noves experiències. Això vol dir que la sociologia no és acumulativa: els coneixements més refinats desplacen els anteriors, tot i que sempre hi ha marge per a l'acumulació dintre d'un procés lent de revisió-acumulació-revisió. En tot cas, aquest procés no és comparable al que experimenten les ciències naturals.
  • La sociologia és moralment neutra, però no admet actituds personals amorals. La sociologia no pot valorar moralment el que descriu, però això no exclou una preocupació ètica per la condició humana des del punt de vista de la moral de l'objectivitat.
  • La sociologia és un coneixement crític, és a dir, una crítica de la societat, i això és específic de la sociologia. El sociòleg és independent dels sistemes d'interès creats per les societats que estudia, tot i que sovint treballa sota el control dels organismes universitaris, sotmesos a aquells interessos (aquells que paguen els fons per finançar els estudis sociològics, per exemple). En tot cas, la justificació ideològica d'una societat és metodològicament inacceptable en la sociologia.



dimarts, 13 de febrer de 2018

RESTES FÒSSILS HUMANES


Per seguir el rastre dels fòssils humans farem un esquema del que fins ara es coneix (buscarem imatges):
  • Avantpassat desconegut, lligam entre els simis (pithecus) i els homínids, fa més de 5 milions d'anys.
  • Australopithecus anamensis
  • Australopithecus afarensis: és la Lucy, fa entre 4 i 3 milions d'anys. Aquests éssers encara no són del tot humans, però ja caminen drets.
  • Punt negre, lligam desconegut. No obstant, fixeu-vos que el crani del Australopithecus africanus és molt semblant a l'humà, ja ha perdut la cresta sagital tan característica dels australopithecus.
  • Homo habilis: fa uns dos milions d'anys va aparèixer aquest primer exemplar del gènere homo, capaç de fabricar les primeres eines.
  • Un altre punt negre, entre 2 i 1 milió d'anys.
  • Homo ergaster, el primer gran antecessor dels humans, que apareix a l'Àfrica i des d'on s'expandeix fins a Europa i Àsia. Les branques evolutives d'aquest homo són la font de la resta de variants del gènere.
    • Branca asiàtica: homo erectus
    • Branca auropea: homo antecesor (Atapuerca), homo heidelbergensis i homo sapiens neanderthalensis
    • Branca africana: homo sapiens sapiens, que s'expandirá arreu el món. Quan arribi a Europa i Àsia, es trobarà amb els descendents de les altres branques, que acabarà desplaçant i abocant a l'extinció malgrat algun període de coexistència i fins i tot hibridació.
    • Novetats: sapiens, neanderthal, denisova i un quart homínid en el genoma dels pigmeus.

Val a dir que les diferents variacions de l'evolució a partir de l'homo ergaster no s'han establert definitivament, perquè hi ha molts punts negres en el coneixement d'aquesta etapa final, per manca de lligams fòssils intermedis. El que es ben clar és que l'homo sapiens sapiens va desenvolupar-se a l'Àfrica, i que també va desplaçar-se més enllà, fins arribar a Europa, Àsia i després Amèrica, i que allà on anava es va trobar segurament amb altres poblacions que havien evolucionat en paral·lel a partir de les migracions de l'homo ergaster. L'expansió de l'homo sapiens sapiens a escala mundial va determinar l'establiment de varietats dintre de la mateixa espècia, que poden classificar-se sota el concepte de raça, concepte però força controvertit per l'ús que se n'ha fet. Més endavant aprofundirem en aquesta qüestió.
Hi ha indicis de cohabitació entre neanderthals i sapiens a Europa, entre fa 40 i 28 mil anys, data que marca l'extinció d'aquest cosí germà nostre. Fins i tot es parla de la possibilitat d'hibridació entre les dues espècies, tot i que és objecte de debat entre els especialistes. El que és del tot cert és que els sapiens estàvem millor adaptats als canvis climàtics i ambientals derivats de la fi de la glaciació, cosa que segurament va suposar la fi dels neanderthals, incapaços de competir amb els humans en la lluita per territori i menjar.

dilluns, 12 de febrer de 2018

PROVES DE LA TEORIA EVOLUTIVA





EL PROCÉS D'HOMINITZACIÓ


  • Tots els éssers vius tenen un origen comú (hipòtesi de l'origen fisico-químic de la vida) en els primers organismes unicel·lulars que poblaren els mars primitius.
  • La teoria de l'evolució explica de forma raonada i basada en proves empíriques com des d'un origen comú s'ha arribat a l'actual diversitat biològica.
  • Els factors que dinamitzen l'evolució són:
    • Mutacions atzaroses sotmeses a la pressió medioambiental.
    • La selecció natural, que afavoreix la pervivència de les mutacions que, atzarosament, comporten un avantatge per als individus que les tenen i els permeten adaptar-se millor a canvis medioambientals.

En aquest sentit, el procés d'hominització podria definir-se d'aquesta manera:

Conjunt de transformacions morfològiques, anatòmiques, fisiològiques, psicològiques i socials esdevingudes al llarg de l'evolució des dels primers homínids fins als éssers humans actuals.

És un procés és de llarg recorregut, i s'han establert diverses etapes d'acord amb les diferents troballes de restes fòssils. No hi ha un esquema definitiu del procés, ni tan sols hom coneix amb certesa els seus inicis, només es pot posar el punt de partida abans dels fòssils més antics. Així, es calcula que la data inicial ens porta a fa uns 5 milions d'anys, on s'hauria produït la separació dels primats en dues branques, la dels simis i la dels homínids, de la qual procedim.
Aquesta separació entre els simis i els homínids va ser el resultat de canvis climatològics que provocaren canvis en la vida d'aquells individus:
  • Els primats duien una vida de tipus arborícola, i el seu cos estava adaptat a aquest medi: mans i peus prènsils, cua per mantenir l'equilibri, visió binocular per calcular distàncies entre branques, etc. Encara conservem alguns d'aquests trets.
  • Canvis climàtics van suposar la pèrdua d'aquest ecosistema, i la necessitat de baixar dels arbres per sobreviure. Ara no hi ha selva, sinó sabana, és a dir, un entorn d'herba alta. La necessitat de veure per damunt de l'herba va provocar que aquests primats intentessin aixecar-se i posar-se drets (bipedestació). Això va engegar tot el procés evolutiu: els qui van assolir aquest canvi i sobrevisqueren, van transmetre la seva capacitat a la seva descendència, de manera que els petits canvis morfològics s'acumularen en el contingut genètic de la població, fins arribar a provocar canvis d'una espècie a altra.
  • Això suposarà diverses modificacions anatòmiques a llarg termini:
    • Canvis en pelvis i cames.
    • Canvis en mans i peus.
    • Reducció de mandíbules.
    • Creixement de la capacitat cranial.
    • Desenvolupament cerebral.
    • Canvis en el sistema boca-faringe.

  • Seguirà la fabricació d'eines, afavorida per l'alliberament de les mans gràcies al bipedisme, i el consegüent desenvolupament cerebral.
  • El desenvolupament cerebral també afavoreix l'aparició del pensament simbòlic i la imaginació.
  • Els canvis en el sistema boca-faringe permeten convertir els sons guturals en vocalitzacions, inici del llenguatge humà (íntimament connectat amb el desenvolupament del pensament simbòlic i la imaginació).
  • Desenvolupament de noves formes de relació social:
    • Caça social.
    • Cooperació i transmissió de tècniques, habilitats i coneixements.
    • Divisió sexual del treball.
    • Desenvolupament de vincles tribals.
    • Desenvolupament de vincles culturals: les formes comunes de fer eines són la primera manifestació de la cultura humana.


MÈTODES DE LA SOCIOLOGIA


La sociologia opera segons determinades vies, camins (methodos), totes elles orientades a sistematitzar la manera d'entrar en contacte amb la realitat que estudia, sempre d'acord amb els criteris de la ciència social, abans descrits.
Per a això compta amb diversos mètodes:
1. Mètodes empiricoanalítics
  • Mètodes quantitatius: pretenen poder tractar matemàticament els diversos fenòmens socials observats, trobar les seves causes i fer generalitzacions a partir de les relacions i correlacions observades en les diferents formes de tractar les dades, segons criteris estadístics (enquestes).
  • Mètodes qualitatius: pretenen tratar els fenòmens socialsen l'estudi de casos concrets, sense anar més enllà, és a dir, sense buscar una generalització. Fan servir les entrevistes (dirigides o no dirigides) i les històries de vida (una mena d'entrevistes no dirigides). L'inconvenient d'aquestes formes és la possibilitat de distorsió de la informació per la reserva de l'informant i per l'actitud de l'entrevistador.


2. Mètode hermenèutic
La paraula hermenèutica fa referència a la tasca interpretativa dels textos, com ara els mitològics, filosòfics, jurídics, literaris, etc. Interpretar vol dir conèixer el context en què va ser escrit un text, i els problemes que afrontava. Quan la sociologia assumeix aquest mètode, el que vol és arribar a comprendre el sentit de les accions humanes, situar-se dins dels fets en comptes d'observar-los des de fora (com fan els mètodes empriricoanalítics).
Des d'aquest punt de vista, no hi ha fets, sinó interpretacions condicionades pel context, prejudicis que ens permeten donar sentit a la nostra realitat. No només pel context en què s'han produït aquestes accions, sinó també pel context en què seran interpretades, el context de l'investigador, cosa que permetrà un resultat més ric que si seguim un mètode purament observacional.


3. Mètodes criticoracionals
Desenvolupat per l'Escola de Frankfurt, a principis del segle XX (Horkheimer, Adorno, Benjamin, Marcuse, Habermas). Es pot anomenar també teoria crítica. Volen aquests autors anar més enllà d'una interpretació i comprensió de la realitat, sinó a més fer-ne una crítica per aconseguir canviar-la, fer una societat més lliure i justa, que permeti alliberar a l'individu. Fan servir els conceptes de racionalitat crítica davant de la racionalitat purament instrumental del capitalisme i de la ciència condicionada per aquest sistema econòmic.



dijous, 8 de febrer de 2018

LA SOCIOLOGIA I ALTRES CIÈNCIES SOCIALS


La relació entre la sociologia i altres ciències socials és pot qualificar de col·laboració interdisciplinar, atès que necessita de les altres disciplines, que a la vegada necessiten de la sociologia per complementar la seva particular visió de assumptes humans.
  • Economia: estudia el comportament huma en sentit individua i també col·lectiu, en relació a la producció de bens i l'ús dels recursos. La sociologia s'interessa pels efectes socials d'aquestes activitats, és a dir, els efectes de les forces productives sobre els diferents grups socials (classes socials, associacions de treballadors, grups de pressió, família, etc.).
  • Demografia: ciència que estudia la població i les seves dinàmiques des d'un punt de vista quantitatiu), que són a la vegada d'interès per als sociòlegs (des d'un punt de vista qualitatiu).
  • Lingüística: ciència del llenguatge que interessa a la sociologia en tant que el llenguatge té una dimensió social que resulta essencial per entendre la construcció de la societat i la canalització de les formes culturals.
  • Ciència política: estudi de les dinàmiques polítiques, institucions i òrgans de govern, etc., que depenen a la vegada d'instàncies socials prèvies.
  • Antropologia cultural: molt relacionada amb la sociologia, però centrada en l'estudi de comunitats petites i uniformes (cultures primitives, per exemple), mentre que la sociologia investiga sobre comunitats més extenses i heterogènies. De fet, es parla d'una diferència de grau.
  • Psicologia social: comparteix amb la sociologia un ambit comú, el de la relació entre l'individu i la societat, cadascuna des del seu punt de vista.
  • Història: estudia les accions humanes concretes al llarg el temps, mentre que la sociologia estudia les accions socials en abstracte. Per exemple, el sociòleg estudia el fenòmen social de la revolució.



dimecres, 7 de febrer de 2018

EL COGITO CARTESIANO Y SUS ANTECEDENTES


A Descartes ya se le hizo saber que su argumento coincidía con algunas formulaciones de Aristóteles, en textos como De sensu (VII 488 a 25) y Física (VIII 3, 254 a 22) (según refiere Ferrater Mora), donde “Aristóteles mantiene que la autopercepción es acompañada del conocimiento de la propia existencia”. No obstante, los historiadores no creen demasiado en el peso de estas ideas sobre la formulación del cogito cartesiano.
El antecedente agustiniano sí que es más tenido en cuenta como antecedente para Descartes. Mersenne advirtió el parecido en la expresión agustiniana, de sobras conocida como “Si fallor sum”, “Si yerro, existo”. Agustín considera que “si me engaño, existo. El que no existe no puede engañarse, luego yo existo si me engaño” (Ciudad de Dios XI cap. 26). Para ello, Agustín apela a lo que él llama el sentido interior, la posibilidad de mirar hacia adentro y hacer introspección, observar nuestra subjetividad, alcanzar un cierto grado de autoconsciencia. A partir de aquí, Agustín concluye tres verdades irrefutables: soy, conozco, amo. Agustín cree ver en esta trinidad un reflejo de la trinidad cristiana.
Arnauld, en las Cuartas objeciones, también se refiere a esta misma formulación en otra obra, De libero arbitrio (II, 3, núm. 7), donde Agustín dice: “¿Y si acaso temes engañarte en esta pregunta? Pero si tú no existieras, no podrías en modo alguno engañarte”. En otro pasaje, de De Trinitate (X, 10, núm. 12), Arnauld encuentra otro parecido, que remite a Descartes por carta (3 de junio de 1648): “¿Quién puede dudar que vive, recuerda, comprende, quiere, piensa, sabe y juzga?”
En las respuestas a estas diferentes objeciones, Descartes no da pistas sobre si se inspiró en Agustín para su formulación del cogito, sigue Ferrater, pero remarca que el uso agustiniano del argumento fue diferente del suyo, que en él realidad buscaba afirmar la inmaterialidad del yo mientras que Agustín sólo buscaba la certidumbre de su existencia. Pero los pasajes cartesianos traicionan claramente esta afirmación, en tanto que el cogito se constituye en la primera verdad indudable que Descartes descubre, al margen de su constitución inmaterial. De todas formas, queda sin aclarar si Descartes conocía ya las formulaciones agustinianas, antes de afirmar las suyas, y luego intentó borrar sus propias huellas, como sugiere Ortega y Gasset. ¿Era Descartes un agustiniano oculto en su propio relato, o simplemente no hay vínculos de influencia entre ambos autores, sino sólo coincidencia en las formulaciones de dos tesis filosóficas que de fondo son totalmente distintas? Ferrater aduce numerosos argumentos en pro y en contra, e incluso llega a un punto intermedio, siguiendo a Gilson.

FUENTE: Ferrater Mora, Diccionario de Filosofía

Auto Cad Tutorials