PARA VIVIR BIEN

"Pero los oligárquicos no dicen lo más importante: si los hombres han formado una comunidad y se han reunido por las riquezas, participan de la ciudad en la misma medida en que participan de la riqueza, de modo que el argumento de los oligárquicos parecería tener fuerza (pues no es justo que participe de las cien minas el que ha aportado una igual que el que ha dado el resto, ni de las minas primitivas ni de sus intereses). Pero los hombres no han formado una comunidad sólo para vivir, sino para vivir bien." Aristóteles, Política III 9

diumenge, 25 de setembre de 2016

PARMÈNIDES, UNA INTRODUCCIÓ

Parmènides no admet l'oposició dialèctica, entre contraris, com sí ha fet Heràclit. La seva perspectiva és ben diferent: la idea de canvi en totalment contraria a la idea d'ésser, així que no hi ha conciliació possible. En conseqüència:
  • L'ésser és immutable, no canvia, sempre és. És etern, immutable, material, un continu immòbil, no hi ha el buit (no ser). De fet, descriu l'ésser com a una immensa bola massissa, dura, finita i limitada, on no hi ha forats.
  • El món sensorial no és real, atès que és un món de canvi.
  • L'experiència no es fiable, atès que ens mostra el canvi. El coneixement basat en l'experiència és erroni (és la via de l'opinió).
  • L'única via del coneixement és la via de la veritat: només l'ésser és, es pot pensar i, per tant, anomenar. La connexió lògica-ontologia només es pot aconseguir aquí, l'ésser només té un sentit existencial (no és copulatiu ni predicatiu): l'ésser és.
  • Parmènides fa metafísica a partir de la lògica rudimentària basada en el principi de no contradicció: l'ésser sempre és; el que és sempre és, no pot canviar (deixar de ser). Aquests ser no admet un sentit predicatiu: ser quelcom ara, quelcom després. Aquest ésser és un avanç del concepte de substància (Russell).
  • La filosofia de Parmènides és de gran importància per entendre desenvolupaments posteriors: el pluralisme, Sòcrates, Plató, Aristòtil, tots ells recullen el problema del canvi sota la perspectiva de Parmènides, i l'han d'afrontar segons diverses estratègies.


Per il·lustrar aquestes idees es poden llegir alguns fragments relatius a Parmènides, per exemple, els 347, 350 i 351 de Kirk & Raven. Més fragments i informació, en aquest ENLLAÇ.

Val a dir que hi ha interpretacions del pensament de Parmènides que tiren més vers la política que no pas la metafísica: Parmènides vol evitar una revolució a la seva ciutat, Elea, i reclama l'immobilisme al governants per evitar canvis en el poder, encara en mans de l'aristocràcia.



dissabte, 24 de setembre de 2016

XENÒFANES (AMPLIACIÓ)

  • Xenòfanes de Colofó (segles VI-V a. C.): no pertany tan clarament a aquest corrent, però importa perquè va tenir un tarannà semblant al dels naturalistes jonis i va fer observacions sobre la cultura religiosa del seu entorn, va viatjar i va veure que cada poble adorava unes divinitats semblants als homes del país (segons el color de la pell, per exemple). Aquesta diversitat la va associar a l'antropomorfisme, i a partir d'aquí va dubtar sobre la realitat d'aquests déus. Finalment, va arribar a la formulació d'un concepte más abstracte de Déu, que apunta al monoteísme.
  • Cronològicament anterior a Parmènides, el toquem de forma particular per la seva incidència en el pensament teològic del seu moment, en introduir un referent crític vers la mitologia i el politeisme, amb una primera noció del monoteisme; sobre tot perquè representa un gran exemple de com funciona l'esperit crític i el raonament en l'activitat filosòfica.

CONNEXIÓ LÒGICO-ONOTOLÒGICA

En aquest moment arcaic, per entendre la mentalitat dels presocràtics hem de comptar amb la idea de la connexió entre logos i realitat, el que s'anomena connexió lògico-ontològica. Es tracta d'un pressupost presocràtic, una idea que tothom accepta tàcitament i ningú gosa qüestionar. De vegades la filosofia deixar d'aplicar els seus propis procediments crítics per deixar passar alguna idea que s'escola sense que ningú pari esment. I aquesta n'és una de les grosses: que la realitat es reflecteix en el pensament per una mena de relació d'identitat, que el pensament pensa la realitat perquè ésser i logos ja estan connectats prèviament, que tot el que es pot anomenar pot ser, i allò que no és ni es pot dir ni pot ser pensat.
El pes d'aquesta idea és tal que només els sofistes van iniciar un intent de separar les paraules de les coses, iniciant així el camí de la filosofia del llenguatge; en Plató també hi ha elements de discussió sobre els fonaments del llenguatge (Cràtil). Guthrie diu que aquesta idea té un origen gairebé en la màgia, en la idea de simpatia entre coses i paraules, de caràcter sobrenatural (escriure el nom de l'enemic en una placa i foradar-la pot fer mal a la persona esmentada); igualment, els pitagòrics pensaven que els números podien generar realitat, cosos sòlids, com una mena de màgia.

QUÈ ÉS L'ORFISME

Es tracta d’una perspectiva molt més moderna que la jònica, vinculada a rituals iniciàtics que combinen el culte a Apol·lo amb creences tràcies sobre la reencarnació. Segons aquesta tradició, que no presenta un cos doctrinal homogeni, l’ànima humana neix del cos de Zagreu, fill de Zeus i Persèfone, que va ser devorat pels titans, fills de Gea (la terra); en ser morts aquests per la força del raig de Zeus, i les seves cendres dispersades arreu, de les seves restes van néixer els humans després. Aleshores, ja que els titans havien menjat carn divina, l’home que se’n deriva té en el seu ésser una part també divina, l’ànima, tancada en un cos material i malvat. Més encara, com que l’ànima té una essència divina, ha d’aprofitar la vida material per alliberar-se de la seva presó i superar el cicle de transmigracions d’un cos a un altre, fins a trencar-lo i no tornar a reencarnar-se; la vida, per a l’orfisme és, doncs, una aspiració de mort (tan diferent de la vida homèrica), una negació de la vida material perquè la veritable vida és més enllà del món sensible. D’aquí es deriven els rituals òrfics: purificadors, de caràcter fisiològic, sexual, litúrgic, etc.
Tot això és molt important per a nosaltres: els pitagòrics varen agafar aquesta idea mitològica i la varen absorbir dintre del seu misticisme matemàtic. Més endavant, Plató va entrar en contacte amb ells i li interessà molt aquest conte sobre l’ànima, i l’aprofità pels seus desenvolupaments filosòfics i epistemològics.



DUES PERSPECTIVES EN LA CULTURA GREGA ARCAICA

Són dues les formes d'entendre l'ésser humà en relació amb el món i l’ànima, entre els grec arcaics:
  • La perspectiva jònica: materialista, de fons homèric, que servirà de base als primers pensadors jònics, els milesis, de tarannà científic i naturalista, cosmològic i cosmogònic, i veritablement decidits a fer el pas del mite al logos. Per a la perspectiva jònica, l’ànima és un alè, una entitat separada del cos que li dóna l’impuls de la vida; quan mor el cos, l’ànima sobreviu per portar una existència desgraciada a l’Hades, perquè no s’uneix als déus, ja que el món humà continua separat del diví, per la qual cosa (i aquesta és la clau homèrica), la vida terrenal adquireix un caràcter únic que s’ha d’aprofitar. La filosofia jònica, els atomistes, Sòcrates, etc.,son hereus d'aquesta perspectiva. Podem referir-nos al final de l'Apologia de Sòcrates, quan aquest descriu què farà en arribar a l'Hades.
  • La perspectiva itàlica: espiritualista, carregada de misticisme, amb arrels egipcis, i vinculada als cultes mistèrics (Eleusis, a prop d'Atenes) i òrfics. Aportarà un matís religiós a la filosofia grega que recolliran els pitagòrics i les escoles sicilianes, i més endavant el propi Plató. De fet, l'orfisme es molt important en la historia de la filosofia grega: per a l’orfisme, l’ànima està lligada a l’èter o substància dels astres, és a dir, a un pas de la divinitat.



divendres, 23 de setembre de 2016

EL PAS DEL MITE AL LOGOS (ACTUALITZACIÓ)

A la costa jònica, al sud de l'actual Turquia, al segle VI a. C., per determinades raons, algunes persones cultes que habitaven les pròsperes colònies gregues d'aquesta zona van començar a sentir-se insatisfetes amb les explicacions habituals sobre el món i els seus misteris, basades en la mitologia. La mitologia és una explicació del món, però a aquestes persones no els va satisfer i van trobar problemes en les seves respostes a preguntes tals com com és el món?, com s'ha originat?, què passa després de morir?, etc.
Aquest procés històric es coneix com el pas del mite al logos.
Un altre factor que va afavorir la desconfiança d'aquests grecs de jònia va ser el fet que els navegants van traçar nous mapes de la Mediterrània i varen comprovar que hi havia prou diferències amb la cartografia mitològica (l'Odissea d'Homer, per exemple) com per anar amb compte i no refiar-se'n i obrir un procés de revisió dels continguts mitològics.
La insatisfacció que provocaven les respostes mitològiques va conduir aquestes persones a desenvolupar una altra manera de buscar respostes, un procediment nou basat en la racionalitat de les respostes: el caprici de la imaginació d'Homer o Hesíode no eren prou per assolir bones respostes.
Kirk & Raven (frag. 37 i 38, pàgs. 66-68), text sobre la cosmogonia òrfica de Damascio, De principiis:
el agua existía desde siempre y la materia de la que, por solidificación se formó la tierra [...], pues el agua era, según él [Orfeo], el principio de la totalidad de las cosas; del agua se formó el barro y de ambos nació un ser vivo, una serpiente con una cabeza de león superpuestas y, en medio de ella, el rostro de un dios, de nombre Heracles o Crono. Este Heracles engendró un huevo enorme que, rellenado completamente por la fuerza de su progenitor, se rompió en dos mediante fricción. Así, su parte superior se convirtió en Urano [cielo] y su parte inferior en Ge [tierra]. Y salió también un dios de dos cuerpos. Urano, tras unirse a Ge, engendra a Cloto, Láquesis y Átropo, femeninas...
Sobre aquesta qüestió, Jostein Gaarder, al seu llibre El món de Sofia tracta el pas del mite al logos amb una interessant presentació de mites escandinaus alternatius als típics exemples de la mitologia grega. En aquestes narracions els fenòmens naturals responen també a l'arbitrarietat de la voluntat dels déus.
La resposta a les mancances explicatives dels mites varen ser els primers intents filosòfics, en mans dels naturalistes jònics de Milet:
  • Calia aplicar procediments racionals, proposar idees coherents i raonables per donar resposta als problemes que els mites no arribaven a satisfer.
De tota manera, en aquest moment no hi ha una clara oposició entre mite i logos, ja que el mite és també una forma de logos i, en el seu origen, era també una forma de saber, d'explicar-se el món mitjançant una narració. La filosofia grega no s'acaba de separar del mite, no trenca amb el mite de forma radical, i només a partir de cert moment el mite és oposat al logos. Per això cal tenir present que l'ús que Plató fa del mite té una intencionalitat pedagògica, comunicativa, que és distant de l'ús antic, inconscient d'aquesta funció.
A partir d'aquí cal esbrinar quins són els pressupostos bàsics de la cultura grega, és a dir, aquelles idees tàcites, implícites en la seva manera de mirar el mon, que potser no compartim. Com diu Guthrie (Los filósofos griegos, 1950), hi ha conceptes grecs que no podem traduir a la nostra llengua perquè el significat actual no coincideix amb l'original: dike, areté, theos, logos, mite, etc. Per entendre l'ús que els filòsofs grecs faran d'aquests conceptes cal aclarir la diferència entre el sentit implícit (intencional, connotatiu, que es pot assenyalar) i els significats extensionals, denotatius.




dimarts, 13 de setembre de 2016

BIBLIOTECA DIGITAL: XAVIER DE MAISTRE


Enlace a Viaje alrededor de mi cuarto, de Xavier de Maistre, en versión pdf. El documento original corresponde a la edición de Espasa-Calpe, Madrid, 1921, con traducción de Nicolás Salmerón.

Acceso directo al pdf.


diumenge, 21 d’agost de 2016

CÓMO ACABAR CON LA CULTURA (12)

Vsevolod E. Meyerhold (1874-1940) era el más pequeño de los ocho hijos de una familia ruso-germana, con recursos suficientes para enviarlo a la universidad para que estudiase derecho, aunque acabó en el mundo del teatro y la música. A partir de 1986, el joven Meyerhold es actor de teatro, y desde 1902 compagina esta actividad con la dirección escénica. En este terreno desarrolló numerosos proyectos experimentales, en la línea del simbolismo europeo. Y a partir de 1917, con la Revolución bolchevique, que recibe con entusiasmo, se produce un giro radical en su carrera y se suma a la corriente en pro de un teatro popular, soviético (que se traduce en la nacionalización de numerosos teatros privados por todo el país).
En 1923 funda su propio teatro, bajo concesión gubernamental, conocido como Teatro Meyerhold hasta 1938, año en que fue clausurado. En este período pudo seguir experimentando más allá de los límites del academicismo y del realismo socialista, jugando con nuevos métodos escénicos como el constructivismo y la escenografía circense, así como la biomecánica. Además, puso en escena tanto a autores soviéticos como europeos (Mayakovsky, o el belga Crommelynck). También trabajó con directores como Stanislavsky. Pero no siempre pudo moverse con plena libertad, sobre todo a partir del momento en que Stalin comienza a afianzarse en el poder, a finales de los años veinte. En 1926 tiene previsto representar El inspector de Gogol, en un formato acorde con los tiempos, que se estrena en diciembre de ese año, precisamente coincidiendo con la visita de Benjamin a Moscú. Benjamin asistió a la representación el 19 de diciembre, y dejó constancia de ello en su diario:
Aquí se le ha dado gran importancia como adaptación de una obra clásica al teatro revolucionario, pero el intento se considera, al mismo tiempo, frustrado. El Partido ha dado así consignas contra el montaje, y el comentario moderado del crítico teatral ha sido rechazado por la redacción de Pravda. Los aplausos que se escucharon en el teatro fueron escasos, pero es muy posible que esto se deba en mayor medida a la consigna oficial que a la impresión causada inicialmente en el púbico. Pues a representación fue, sin duda, un deleite para la vista. Pero algo así se halla relacionado, posiblemente, con la cautela general aquí reinante a la hora de manifestar la opinión en público.1
La oposición del Partido iba a intensificarse progresivamente. Meyerhold repudiaba las consignas estéticas, aún no oficializadas pero sí tácitamente aceptadas por quienes quisieran ganarse un puesto importante en las letras soviéticas. Pero Meyerhold no aceptaba semejante imposición sobre la libertad creativa del artista. Pudo sortear los crecientes obstáculos durante los siguientes diez años, hasta que en enero de 1938 llegó la orden de clausura de su teatro. Entonces se refugió en el círculo de Stanislavsky, hasta la muerte de este, en agosto de ese mismo año. 
Foto policial de Meyerhold, en 1939
Sin mayor protección, los acontecimientos se precipitan: el 20 de junio de 1939 es detenido en Leningrado; su mujer, la actriz Zinaida Reich, es asesinada en Moscú el 15 de julio; él es sometido a tortura y forzado a confesar que trabaja para la inteligencia japonesa y la británica, por lo que es condenado a muerte y fusilado el 2 de febrero de 1940.
Hasta aquí el desventurado desenlace de la vida de un artista ruso, víctima de una orden en una lista redactada por alguien empeñado en hacer limpieza. Benjamin no podía conocer ese final, que él mismo también iba a padecer, pero sí advirtió que se estaban dando las circunstancias propicias para desencadenarlo. Ya en el caso de Lélevich asiste como testigo impotente a un proceso semejante. Sólo puede dejar constancia de ello en su diario.
Interesante trío: André Malraux, Meyerhold y Pasternak, en 1934.



1 Diario de Moscú, 19 de diciembre de 1926, pág. 43 de la edición de Aguilar, Buenos Aires, 1990.
Auto Cad Tutorials